Jugar sis semifinals de forma consecutiva és d’un mèrit enorme i mostra fins a quin punt s’estan fent bé les coses en els últims anys. No és una cosa d’ara, ja fa temps que s’està treballant molt bé. Les jugadores que fa més anys que som a la casa sabem perfectament com ha costat arribar fins aquí. Ara tot sembla fàcil, però no ho és. Costa molt arribar i costa molt mantenir-se.

El rival és el mateix però el context és diferent. Aquesta vegada l’anada és a casa i la tornada és a Londres i això també ho fa diferent. És un altre Chelsea. Tenim la referència dels precedents recents i tenim confiança, però cada eliminatòria és un món. M’espero una eliminatòria ajustada.

És un Chelsea que ve de perdre partits importants, sí, però la Champions és diferent de tot. No estan en el seu millor moment, però segur que afronten aquestes semifinals com una oportunitat única per canviar la dinàmica.

Han tingut sortides de molt renom com ara Harder i Eriksson, com bé dius, la baixa per lesió de Sam Kerr, Millie Bright també ha tingut una lesió de genoll i encara no sabem si arribarà o no... [Lauren James tampoc va anar convocada dimecres contra l’Aston Villa per molèsties; victòria per 3-0.] Però soc de les que pensen que aquest Chelsea continua sent perillós sense tots aquest noms. El bitllet per a les semifinals, no te’l regalen.

Fa molts anys que està en el Chelsea i entenc que tingui la motivació per afrontar un canvi d’aires i nous reptes.

S’agraeix tenir una setmana neta. Ja ens tocava. Abans de l’aturada de seleccions havíem jugat molts partits, em sembla que van ser vuit partits en quatre setmanes, i necessitàvem una pausa. Ara hem tingut set dies per poder preparar el partit contra el Chelsea i això ajuda en l’àmbit de focalitzar, de preparació i de descans, és clar.

Van ser dos partits de molta tensió. Recordo que quan es va lesionar la Lucy gairebé no vaig tenir temps ni per escalfar. Vaig entrar i vaig fer un pal. Vaig gaudir molt de poder jugar en un estadi com Stamford Bridge. Després, en la tornada, em va tocar ser titular, teníem l’eliminatòria a favor, el Camp Nou era ple, va ser molt emocionant.

Tinc un vincle fort amb Montjuïc. És un estadi on en el seu dia vaig fer de recollidora de pilotes. També hi anava sovint com a aficionada a veure jugar el meu germà quan ell estava en el primer equip de l’Espanyol. És un estadi emblemàtic de Barcelona. Un estadi olímpic. Com a catalana és un estadi que em genera orgull, té una gran història al darrere.

Un dels al·licients de la renovació era poder complir el somni de jugar al nou Spotify Camp Nou, sí. No era l’únic, però sí un factor important. No vull marxar sense haver jugat abans allà. Per mi el Johan és una joia, però com a barcelonista poder jugar al nou estadi és una cosa que em fa il·lusió. Encara falta. Esperem que les obres acabin en els terminis previstos.

La Melanie és història del Barça. Ha estat aquí tota la vida i ha arribat a uns números increïbles. Jo no em marco una xifra, només em fixo en el present i intentar gaudir de cada minut.

Em fa sentir orgullosa de la meva trajectòria. Estic en una llista amb noms molt icònics i fa il·lusió, és clar. També he de dir que considero que aquesta és una dada amb data de caducitat, perquè jo en la meva etapa en l’Espanyol només vaig guanyar una lliga i vaig jugar un cop la Champions. Aquí en el Barça fa ja molts anys que s’està treballant bé, tenim una continuïtat molt gran en la Champions, arribant sempre a fases finals, i jugadores del club que tinguin un cert recorregut a la casa estan destinades a arribar a aquests números.

[Riu.] Estic tranquil·la. Vull veure com acabem aquesta temporada i com comencem la següent. Soc una persona que es guia molt per les sensacions i ja ho veurem. Mentre cregui que puc aportar coses a l’equip, seguiré aquí. Per molt que ara segurament no tingui el pes dins l’equip que tenia fa dos o tres anys, em sento valorada.

Fa il·lusió que la final sigui aquí a prop. La mobilització dels nostres aficionats seria molt més fàcil, tot i que en el passat ens han demostrat que han viatjat allà on ha calgut. Però bé, a mi m’agrada no pensar gaire enllà. Bilbao em queda lluny ara mateix. Estic focalitzada en el Chelsea.

Són coses que, si no les vius en persona, no te les pots imaginar. Puc comprendre veure un Johan ple en dia de partit, puc comprendre que s’ompli Montjuïc per veure unes semifinals contra el Chelsea, puc comprendre que hagi vingut gent quan ha tocat celebrar algun títol... però veure la cua de gent que es va formar allà al carrer en un dia laborable... Va ser molt emocionant. Espectacular. Hi ha gent fins i tot que es va quedar a fora sense poder entrar. Teníem pactada una hora i vam acabar estant-hi una hora i mitja. Anys enrere amb prou feina et reconeixien pel carrer. L’evolució ha estat molt gran.

Va ser un dia molt especial. Em vaig poder retrobar amb companyes com ara la Vicky i la Leila, el Xavi Llorens, va venir molta família. Va ser una gran festa del futbol català.

A totes ens agradaria que això es consolidés, sí. Esperem que no hàgim de tornar a esperar cinc anys per veure la selecció catalana.