Barça

Roger Vinton

AUTOR DE ‘LA TERANYINA BLAUGRANA’

“Jugar l’1-O va ser una traïció”

“La solució ha de venir per la marca Barça i per fer un salt de dimensió. La transformació a SAE és indesitjable i evitable”

“No hi ha cap club amb aquest entorn; vol dir que el club està molt viu i arrelat”

L’episodi de l’1-O ens va fer passar vergonya. El Barça va ser menys que un club per un dia. Va ser una traïció a la història del club

Després de l’èxit de La gran teranyina, una exploració sobre el poder a Catalunya, Roger Vinton aplica la mateixa fórmula en clau Barça. Mantenint l’anonimat que el caracteritza, atén L’Esportiu en una conversa telefònica.

El Barça ja apareixia a ‘La gran teranyina’. Ja ho tenia clar, dedicar-hi tota una obra?
La veritat és que era una idea que feia bastant d’anys que corria pel meu cap, i sobretot perquè quan vaig treure La gran teranyina, tant lectors com periodistes, tothom em va dir que havia de fer això mateix, però del Barça. I com que ja feia anys que investigava sobre el Barça, vaig pensar que seria adequat.
I com s’hi va posar, amb 125 anys d’història i havent-se escrit tant sobre el Barça?
De la mateixa manera que amb La gran teranyina feia molts anys que investigava sobre aquestes seves xarxes de poder, sense la intenció de fer un llibre, simplement anava acumulant informació, amb el Barça també ha passat una mica així. Acumulo molts anys fent recerca sobre la història del Barça, els primers anys sense cap intenció de publicar res, simplement per resoldre els meus dubtes i per tenir coneixement, però ara que he acabat de fer el llibre tot això ha servit. Aquest llibre és força especial perquè, tot i que m’he llegit pràcticament tot el que s’ha publicat del Barça, he intentat aïllar-me’n i començar de zero a partir de documentació. En aquest sentit, és força insòlit, perquè trenca molts discursos oficials i molta línia editorial típica.
Insòlit i agosarat, voler començar de zero.
Sí, una mica sí. Però com que aquesta informació existeix, en l’arxiu del Barça i en molts d’altres, s’havia de fer. La qüestió era fer l’esforç i dedicar-hi les hores.
Donem per bones tesis que no ho són?
En general et trobes que hi ha una certa tradició entre els historiadors del Barça, per bé que no tots, de publicar coses basant-se simplement en el que han publicat altres abans. Vas trobant coses que no són ben bé com te les havien explicat. Quan t’endinses en el moment en què van passar els fets, veus que realment allò no coincideix amb el que s’ha estat explicant.
L’origen dels colors, per exemple, que és una de les curiositats que crida més l’atenció.
Sí, l’origen dels colors en algun moment es va imposar la tesi del Basilea, que té un punt feble. Gamper, que hi havia jugat, s’acabava barallant i funda un altre club, el Zuric, que va de blanc. En moltes d’aquestes coses, quan hi poses anàlisi crítica, t’adones que no s’aguanten gaire. Amb els colors, el que més em convenç ara són les vinculacions amb la maçoneria; de moment no li he trobat punts febles com amb les altres. I fins i tot hi ha una tesi que passo molt per sobre, però que hi ha gent que la defensa amb empenta, que són els colors de la bandera britànica. Però aleshores, per què trien el grana, si la bandera britànica és vermell?
Amb la investigació, confirma que el Barça és un reflex del que és el país?
Ja partia de la base que això era així, però quan et poses a investigar, confirmes totes les teves tesis, i fins i tot de manera més intensa.
I del poder econòmic. Des del cotó, l’etapa Núñez i l’auge de la construcció... molts camins creuats.
Això del poder econòmic jo crec que és claríssim. I el període més referent és el dels cotoners. Són més de trenta anys amb el club sota el control d’un mateix gremi. I amb una sèrie de característiques endogàmiques. El primer és Agustí Montal i l’últim, el seu fill. Quan analitzes les juntes directives una en una, t’adones que tots els que són president han estat membres de la junta anterior, hi ha gairebé una cooptació entre ells.
I ara què? Ara qui mana?
Això també és interessant. Primer, que estem en una època que l’economia és molt financera, amb més fons inversors que empresaris; la tendència és anar cap aquí. Dos president rellevants, com Sandro Rosell i Joan Laporta, no sabríem dir exactament a què es dediquen, o ens costaria una mica, perquè no tenen cap empresa. Sandro se suposa que va fent negocis i Laporta és advocat, però crec que la seva activitat transcendeix molt el seu despatx. I això, jo crec que és reflex d’aquesta societat en què els empresaris tradicionals que eren els únics o màxims accionistes de l’empresa han anat desapareixent. El Barça, amb un passiu de 3.000 milions d’euros, en certa manera també està en mans dels seus creditors.
La marca Barça és la salvació del club? O ni així?
Jo crec que la situació és molt complicada, estem fotuts, però sí, la marca Barça ha d’aconseguir que això se solucioni. Estic convençut que amb imaginació i amb talent i tot això, es poden trobar recursos per capgirar la situació. Quan viatges, t’adones del pes de la marca Barça, i penso que mai s’ha sabut esprémer del tot. Crec que per aquí ha de venir la solució: trobar noves vies d’ingressos i fer un salt de dimensió del club. Perquè tampoc en enganyem, els clubs de futbol, si fossin empreses convencionals, gairebé serien pimes, perquè no n’hi ha cap al món que arribi als mil milions de facturació. Sí que penso que algú hauria de trobar la manera que el Barça fes aquest salt de dimensió.
La idea que sobrevola de la transformació a SAE, ho veu evitable?
Jo veig que és un risc, que hi serà present uns anys més, per la situació del club i també perquè hi ha interessos. Per mi és una solució indesitjable. De fet no és solució, perquè el que jo crec que podem consensuar que és l’ADN del Barça, una d’aquelles coses és el model de propietat, i que els socis siguin els amos, i això ho hauria de ser innegociable. Però el risc que hi hagi aquesta conversió hi és. I fins que no s’hagi solucionat aquest tràngol financer en què estem no s’haurà superat aquest risc. Però jo penso que sí, que és evitable, és clar.
Tenim una altra paraula clau, que és l’entorn.
Això és molt interessant, i també et dona una idea del que representa el Barça, perquè no crec que hi hagi cap club que tingui aquest entorn. Per mi l’entorn és tota aquella gent que no forma part del club, però que es mou al voltant del club amb la intenció d’influir. I en aquest sentit, al final del llibre, he fet una llista recopilant tots els grups, plataformes, institucions, que han format l’entorn al llarg de la història. És realment interessant, perquè explica que el club està molt viu i es troba molt arrelat en la societat.
I per què creu que volen influir tots aquests lobbies? Per afany de poder? Per protagonisme? Per estima al Barça?
Sí, i sobretot perquè jo crec que en el fons tothom sent el Barça com a propi. I pensa que la seva manera d’entendre’l i gestionar-lo és la bona. Aleshores, la gent es va agrupar en aquests nuclis, perquè entenen que el grup que hi ha manant en aquell moment no ho està fent de la millor manera. I des de fora, intenten influir. En molts casos, l’evolució natural d’aquests lobbies és convertir-se en candidatura per entrar ells al club.
Ha rebut traves i pressions durant l’elaboració del llibre?
No, la veritat és que tot ha funcionat bastant bé. Jo m’he nodrit bàsicament d’arxius, per una banda, he tingut accés d’arxius no només al del Barça, sinó d’altres entitats on el Barça ha deixat rastre. I quant a testimonis, tothom ha estat molt disposat a explicar-me la seva versió dels fets.
El Barça ha de ser desacomplexadament catalanista?
Hi ha etapes diferents, però jo considero que també el catalanisme o la vinculació política del grup és part del seu ADN. El club té ideologia pròpia, més enllà de la ideologia dels seus socis. I això és important tenir-ho en compte, perquè a vegades es diu que el Barça ha de ser el que diguin els socis, que això és cert, però respectant cert nucli, que jo crec que forma part del club, que és la seva pròpia ideologia. Igual com assenyalem una sèrie de punts que són ADN, penso que la ideologia, la vinculació al catalanisme polític, forma part d’aquest ADN i no s’ha de canviar.
Hi ha hagut molts episodis. El de l’1-O, el partit de la vergonya, va fer mal.
Allò va ser una traïció a la història del club, claríssimament. Bartomeu, dins de tot el desgavell que va fer en el seu mandat, aquell també n’és un, fruit d’un munt de coses. Del seu desconeixement de la història del club, de la seva manca d’autoritat, etcètera. I va desembocar que tots passéssim vergonya i que el Barça fos menys que un club per un dia.
La teranyina blanca, se la imaginaria molt diferent?
No me la imagino gaire, la veritat. Aquestes obres s’han de fer amb certa passió i il·lusió. El Madrid no em desperta passió, em sembla que és un artifici, a partir de la voluntat d’un estat de tenir un element propagandístic. Ni tan sols el respecto gaire, el Madrid. No m’interessa especialment. Sí que tinc molt clar que la seva teranyina és molt més petita, per la seva pròpia naturalesa artificial, el seu arrelament al territori és molt menor.
En té alguna altra de clara, de teranyina per estirar?
No, ara no hi penso. Però dit això, si hi ha temes que valdria la pena explicar, seria sobre les finances, els fons d’inversió. Mereixen una explicació detallada, més enllà dels tòpics.
Ha tingut moments de voler destapar-se i deixar l’anonimat?
Hi ha moltes raons per a l’anonimat. Una és íntima i personal, que no suporto el protagonisme. El que ha passat és que la meva voluntat de desaparèixer del focus, de posar-me en un racó, ha provocat l’efecte contrari, que tothom tingui un interès exagerat per la meva figura. Tot i que jo explico a tothom que soc un ciutadà normal que simplement té una sèrie d’interessos i els posa per escrit. Ha passat això, que m’ha estressat una mica, i tenir tants focus és l’únic que em fa dubtar. No tinc intenció de canviar-ho, això sí.
Té el seu què que, amb aquests condicionants, se’l reclami.
El 90-95% dels periodistes ho heu entès molt bé. Però no tots. Crec que s’equivoquen, perquè el que compta és el missatge i el producte, no el DNI d’una persona.
Potser és per la confusió amb comptes falsos de les xarxes?
Sí, hi ha gent que ho barreja tot. Tots els periodistes que em volen trobar, em troben. També responc sempre per xarxes. No considero que sigui el mateix.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)