El Barça torna a dependre de si mateix per ser subcampió, l’únic objectiu que li queda en la temporada. L’equip entrenat per Xavi Hernández va aprofitar l’ensopegada de divendres del Girona, va fer la feina ahir contra la Real Sociedad, a la qual es va imposar (2-0), i va recuperar, d’aquesta manera, el segon lloc, una posició que necessita el club per tenir ingressos extres, els dels drets televisius (superiors com més amunt en la classificació s’acabi) i els de la supercopa (competició per la qual es cobra i que disputen els finalistes de copa i el primer i el segon en la lliga).

La victòria, doncs, és balsàmica per als culers quan falten tres jornades per al final de campionat. Més pels tres punts, que el posen un punt per sobre del Girona, que no pas per la versió que va oferir l’equip, no gaire engrescadora, com acostuma a passar. En clau col·lectiva, ben poc; en clau individual, tampoc gaire, tret d’alguna fogonada de Lamine Yamal i Raphinha, que no és curiositat que fossin els autors dels gols, un al final de cada part. Pedri, de retorn a la titularitat, va exhibir que li falta encara ritme, mentre que Araujo, amb molèsties físiques, no va jugar.

En la primera part, la realitat és que va passar molt poc. Cap dels dos equips va fer gaire res per canviar això. El grup dirigit per Imanol Alguacil, sense Zubimendi, lesionat, i sense Kubo, suplent, acaba el curs força malament i ahir ho va palesar. Els txuri-urdin són molt lluny de la frescor i l’energia que tenien en els primers compassos de campanya i, en aquest sentit, l’únic argument que van mostrar va ser la pilota a l’esquena de la defensa blaugrana perquè Sheraldo Becker, un punta que va arribar al mercat d’hivern, es busqués la vida. I ho va fer prou bé. Va tenir fins a tres ocasions: dues les va xutar a fora i una a dins, que no va servir perquè estava en fora de joc.

D’altra banda, el Barça va tenir la pilota, la va dominar, però no va fer res del que demanava el partit per intentar generar volum de joc ofensiu. El rival li va plantejar una defensa molt avançada, amb pocs espais en camp propi, però molts al camp contrari, i cap jugador culer era capaç de picar a aquell espai per provocar alguna cosa. Gent molt quieta, passades segures, horitzontals, la majoria entre centrals, i lentes. Així, un cop s’aconseguia travessar el mig del camp i enfonsar una mica més la Real, tampoc hi havia manera de moure el rival i trobar la manera de fer mal.

Només es podia desencallar des de la individualitat i a punt de fer-ho va estar Raphinha amb un xut des de fora de l’àrea que es va estavellar al pal. Just després es va produir el primer gol, en una acció que va arribar quan ja arribava el descans, incomprensiblement tard, perquè hi va haver temps per fer-la abans. Gündogan es va il·luminar i per fi va fer una desmarcada de ruptura en aquest gran espai que hi havia a l’esquena de la defensa guipuscoana. Lewandowski el va veure, el va trobar amb una bona passada en profunditat i l’alemany va cedir a Lamine Yamal (40’), que va definir amb qualitat davant de Remiro.

El context va variar poc després del descans, fins als canvis de la Real Sociedad. Abans, Brais Méndez va vorejar l’empat en una ocasió claríssima en què, després d’una pèrdua de Gündogan, va rematar fora, sol davant de Ter Stegen. Després Alguacil hi va intervenir: va desfer la línia de cinc al darrere amb què havia jugat fins aleshores, va posar més gent a dalt i el joc es va descontrolar un pèl més. Va beneficar el Barça, tot plegat, que va trobar la manera per contraatacar, mentre que la Real no va ser pas més perillosa. El conjunt blaugrana, doncs, va estar a punt de marcar en dos contraatacs amb superioritat, mal resolts per Cancelo i Lamine Yamal, i, després, amb un tir de Ferran Torres neutralitzat per Remiro. La diana sí que va arribar al final, de penal, per unes mans que van ser notificades pel VAR a l’àrbitre. Raphinha (93’) va endreçar la pena màxima.