Un regnat indestructible
Un Barça molt superior a la Real Sociedad aconsegueix la desena copa del palmarès i certifica el triplet estatal
Exhibició i títol per donar un extra d’energia de cara a la final de la Champions de dissabte vinent
Pot semblar fàcil. De fet, t’ho fan veure fàcil. Però s’ha de ser una bèstia competitiva els 365 dies de l’any –i durant molts anys– per no defallir mai. Per no frenar ni un segon al llarg d’una temporada plena de partits. L’ADN d’aquest Barça va més enllà del que passa amb la pilota als peus. Si una cosa caracteritza aquest grup és la fam i l’ambició. Ahir, el conjunt de Jonatan Giráldez va sumar un nou títol. El tercer de la temporada, el que certifica el triplet estatal. Allà on les blaugrana no tenen rival i sembla difícil que pugui trobar-ne cap. La copa de la Reina va tornar cap a casa després d’una exhibició a Saragossa.
Si algú tenia el mínim dubte que el Barça podria sortir a mig gas per la proximitat de la final de la Champions, elles es van encarregar d’esvair-lo des del xiulet inicial. Cada títol i cada partit és igual per a elles. És una oportunitat per superar-se a elles mateixes. De fet, és aquesta mentalitat de no despistar-se ni un segon la que permet a l’equip brillar també a Europa. L’exigència que no oposen els rivals espanyols la generen elles.
Per feina
“No hi ha relaxació.” Això va dir Jonatan Giráldez abans del partit. La màxima de l’equip. Des de l’inici el Barça va prendre la iniciativa en un estadi de La Romareda que feia goig. Ja tocava, també. Els despropòsits de la federació espanyola, des de les actuacions dels seus dirigents fins a l’organització de les competicions femenines, passant també per la mala gestió en les entrades de la final de Bilbao, havien portat les finals de la copa a estadis petits, en ciutats llunyanes a les dels clubs participants i, a més, avisant sempre amb poca antelació. Enguany, però, va haver-hi més marge i Saragossa era una ciutat a cavall de Barcelona i Sant Sebastià. Això va permetre veure molt color a la grada,. Ara bé, les medalles se les van posar elles. Coses del protocol, però que donen mala imatge.
El Barça només va necessitar cinc minuts per encarrilar la final. Tot va arrencar pel costat esquerre, on les blaugrana van ser un autèntic punyal. Clàudia Pina, la gran novetat en l’onze titular, va veure l’excursió d’Ona Batlle per la banda. La seva centrada va ser defectuosa, però la pilota va quedar morta dins l’àrea i ella mateixa va obrir la llauna, si bé l’acció es va revisar durant més de dos minuts per possible fora de joc. Les jugadores de Jonatan Giráldez van estar molt còmodes en tot moment, anul·lant per complet la Real Sociedad. Abans del quart d’hora, Salma Paralluelo, que jugava a casa, va saltar més que ningú per fer el segon a centrada de Mariona. La final va quedar decidida al descans amb el doblet de Graham Hansen i una altra diana d’Ona, que va aprofitar una passada màgica de Mariona. La balear, amb un futur incert, va brillar a Saragossa.
De fet, en la represa, va apuntar-se a la festa amb dues dianes. Una, aprofitant un regal de Salma. L’altra va ser fruit de la pressió de Rolfö, que va recuperar una pilota en la frontal. Entremig, Pina va fer el seu, si bé va ser anul·lat de primeres per fora de joc. Un gol més que merescut, ja que la de Montcada i Reixac ho havia provat en la primera part. El 8-0 ja no es mouria. L’escenari convidava a pensar en Bilbao. Ja en el descans, Aitana va ser substituïda. Patri, Paralluelo, Bronze i Graham també van anar aviat a la banqueta. Calia ser responsables a set dies del partit més important.
Copa al sarró. Aixecada, com no podia ser d’una altra manera, per Sandra Paños, que va disputar la seva última final amb la samarreta del Barça. Tres títols de quatre. L’equip blaugrana arribarà en forma i llançat a la final de la Champions. En tenen moltes ganes. L’afició, també. Només en queda un i no és un qualsevol.
