Històriques i eternes
El Barça doma la seva bèstia negra, el Lió, i aconsegueix la tercera Champions de la seva història
L’equip de Jonatan Giráldez completa un pòquer de títols inèdit i tanca per la porta gran l’etapa del tècnic gallec i d’algunes jugadores
Han fet falta cinc anys de treball dur i incansable. De voler millorar per ser les millors. Així ho tenien al cap. Que lluny que queda ara aquell 2019 quan el Barça va perdre per 4-1 en la seva primera final de la Champions contra l’Olympique de Lió davant uns 2.000 culers a Budapest. Calia domar la fera, la bèstia. Un lleó indomable que regnava pel continent sense que ningú fos capaç de frenar-lo. El triomf del 2021 donava ales al projecte i la segona oportunitat va arribar el 2022, a Torí. Les sensacions eren unes altres, però el Lió va tornar a esgarrapar i ferir el Barça. Calia créixer i s’ha fet. En tots els sentits: futbolísticament i mentalment. Fins ahir, el dia de la victòria. El dia que el lleó es va agenollar davant el Barça i va complir les seves ordres, que no són altres que acceptar que aquest equip ha vingut per quedar-se durant una pila d’anys. Que potser elles tindran vuit Champions, però les blaugrana ja en sumen tres i no tenen cap intenció de parar. Que potser sí que ha arrencat una nova era, l’era d’un equip de llegenda que ha completat un pòquer inoblidable i històric. Perquè això no ho ha fet ningú.
Guió d’Oscar
El Barça torna a ser campió d’Europa i ho fa amb tots els mèrits possibles. Amb un segell, una mentalitat guanyadora, una personalitat que enamora i una afició que no les deixarà caminar mai soles. Bilbao va ser Barcelona. San Mamés va ser el Camp Nou. Prop de 40.000 culers i 50.827 espectadors –rècord en una final femenina–. El context era l’ideal. Tot acompanyava: tenir els tres títols, enfrontar-se al Lió per tercera vegada –calia fer bona la dita–, jugar prop de casa i regalar a Jonatan Giráldez, a Paños i a alguna jugadora més, a falta d’oficialitat, un final d’etapa preciós. Per rematar-ho tot i posar-hi un llaç, les protagonistes de la final havien de ser Aitana Bonmatí i Alèxia Putellas. Els dos símbols del Barça. Dues futbolistes catalanes, que estimen el club com ningú. Que han mamat Barça des de petites. Les dues últimes Pilota d’Or. Tres entre totes dues. La ribetana va firmar un autèntic recital contra el Lió. A l’hora de partit, va filtrar-se per dins, va fer-se l’espai a l’àrea i va iniciar el camí de la victòria. Però el millor encara havia d’arribar. Alèxia Putellas, que dimarts va renovar fins al 2027, va culminar la setmana de la millor manera possible. La capitana va entrar en el 92’, va marcar en el 95’, va embogir i va fer embogir. Samarreta fora i reverència al gol, tal com va fer en aquell clàssic del 2022 contra el Madrid. Quina història d’amor, aquesta.
Abans de tot això, el Barça va tornar a demostrar el segell de campió i la maduresa que l’ha fet arribar fins aquí. L’equip va saber patir contra un equip que intimida. Ara bé, les ocasions més clares van ser per a les blaugrana, sobretot de Patri i Graham Hansen. La noruega, que el 2022 no va poder amb Bacha, va desfer-se d’ella una vegada i una altra. El domini de la possessió també era culer. El Barça va ser intel·ligent i els canvis van funcionar, ja que Ona, Pina i Alèxia van fabricar el segon. Ona, que va deixar-se la cara, literalment, per aixecar la Champions. Sang, suor i llàgrimes. Les de felicitat en acabar el partit. Un clam. Una explosió d’alegria. Una Champions al cel de Bilbao. Un dia d’aquells que no s’oblidaran i que formen part de la història del Barça i del futbol.
Culers, gaudiu. Aquest equip ho ha transformat tot. També a vosaltres. Han fet que us enamoreu d’elles. Un amor directe. Us han tornat una il·lusió perduda en els darrers temps. I la il·lusió, si ningú, de dins o de fora, decideix trencar-la, continuarà viva.
