Lopetegui: un gos abandonat a Portbou

Conei­xe­dor de la sàtira entorn a Car­los Bus­quets i del tràfic d’influències fami­li­ars al vol­tant del kicker dels Dra­gons, Lope­te­gui va arri­bar res­tret, amb cara d’heca­tombe i el pal d’escom­bra cla­vat allà baix, ama­gant-se entre els angle morts de l’ombra de Zubi­zar­reta i donant massa importància al fet d’haver fit­xat del Barça. Dei­xava Logro­nyo per Bar­ce­lona amb l’emoció que Sopa de Cabra gra­vava Mundo Infi­erno. Les il·lusi­ons desor­de­na­des se solen con­ver­tir en una gran decepció.

Home amb cara de balada trista de trom­peta i esguard de gos aban­do­nat a una car­re­tera secundària de Port­bou, va sal­tar aque­lla Super­copa con­tra el Sara­gossa com si estigués als peus de l’altar i hagués d’entrar el jòquer ves­tit de núvia. L’error d’arri­bar al lloc desit­jat en el moment ina­de­quat, l’equívoc de creure que tot­hom està pen­dent del teu destí, el des­en­cert de qui pensa que està pujant al dar­rer vagó de la pros­pe­ri­tat: la tris­tesa de l’expul­sat del paradís sense culpa.

A par­tir d’aquí, Lope­te­gui va sobre­viure a Bar­ce­lona amb melan­gia i el públic, ho sabem, estima els poe­tes afli­gits, els can­tants carismàtics i els fut­bolístics feliços. Per això va fugir per la porta del ser­vei un dia qual­se­vol quan tot­hom es pen­sava que ja no hi era, quan els seus cro­mos esta­ven a l’àlbum a les case­lles de la doble opció, quan tan sols que­dava el record del jove mig plo­rant aban­do­nant la final de la Super­copa sabent que s’havia equi­vo­cat, que Bar­ce­lona no era Logro­nyo, que havia vin­gut abans d’hora, i que a vega­des, hi ha el perill que certs som­nis es facin rea­li­tat.