Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Prosinecki: un Ducados mal apagat
Ducados. Bars foscos. Carrers estrets. Pactes de sang. Deutes pendents. Camises suades. Petrovic contra Divac. Olor de nit. Tècnica depurada. Gest encorbat. Mirada de supervivent. Focs artificials. Guerres sense nom. El silenci del després. Detectiu de novel·la negra. Habitacions ventilades. L’artista convertit en befa i l’estrella apagada per la foscor: Robert Prosinecki.
Va arribar a Barcelona buscant la redempció, com a intent de focalitzar el seu fracàs en el Madrid i no en el caràcter de geni llibertari, un dels darrers futbolistes romàntics que duia la pilota enganxada als peus per mesurar la realitat, el joc egocèntric, el pintor que llegeix l’entorn des d’una subjectivitat parcial: l’anàrquic impossible d’encaixar en una simfonia col·lectiva.
Aquesta barreja perfecta entre caos creatiu i un cigar mal apagat als afores de la ciutat va convertir Prosinecki en una broma, en una sàtira de si mateix, en l’ídol quimèric transformat en paròdia del decaïment final del dream team, en els darrers deliris megalòmans de Cruyff, en el virtuós efectista que il·lumina per no res: la buidor pragmàtica.
En definitiva, Prosinecki va personificar com ningú el punt i final d’una època feliç, evidenciant que tota prosperitat necessita una decadència sostinguda per demanar el canvi, per trobar l’ambició de no viure dels llorers de l’ahir i construir un nou demà, per acceptar el drama dolorós de veure Cruyff orgullós dels seus propis errors: tot humà és Déu fins que confon Laudrup amb Prosinecki.