Les tardes de primavera agafa una cadira de vímet, s’asseu al portal de casa els pares de Monte Alegre de Goiás, pren una beguda ensucrada bàsica, i esguarda l’arribada de nanos àvids d’un futur futbolístic a les gran lligues d’Europa, i allà, enmig d’una audiència innocent que confon viure amb imaginar i tenir amb anhelar, en Douglas Pereira pensa que ser victimari d’una trama de comissions va merèixer la pena: un futur de venedor de quimeres gràcies als 10.554 euros al minut que va costar al Barça.

Així doncs, aquest hereu de les tradicions literàries medievals basades en la força de l’oralitat recorda els dies en què va viure en un parc temàtic sense entendre les claus del mateix, aquelles tardes de negociacions de tu calla que n’hi haurà per tothom, aquell matí rient una acudit sense gràcia explicat per Messi, i evidentment, els nervis del debut i la necessitat d’amagar-se al camp per dissimular l’evidència: si fos eslovè o georgià ningú hauria tingut notícia de la seva existència.

De totes maneres, els perdedors, els ninots del poder, els titelles, els esclaus de les voluntats alienes, els Óscar Puente de la vida, també mereixen els seus vespres de plenitud enganyant la mediocritat, aquelles minses dosis de reconeixement forçós per reafirmar-se de la decisió de vendre l’ànima al millor postor.

Per això quan en Douglas acomiada les criatures i s’asseu a sopar amb els pares, els descriu feliç les mirades d’esperança dels oients pels relats hiperbòlics dels seus anys a Barcelona, i allà, la mare li somriu sense mirar-lo: tota mare sap que la mentida ens ajuda a ser més feliços que la veritat.