Douglas: 10.554 euros al minut

Les tar­des de pri­ma­vera agafa una cadira de vímet, s’asseu al por­tal de casa els pares de Monte Ale­gre de Goiás, pren una beguda ensu­crada bàsica, i esguarda l’arri­bada de nanos àvids d’un futur fut­bolístic a les gran lli­gues d’Europa, i allà, enmig d’una audiència inno­cent que con­fon viure amb ima­gi­nar i tenir amb anhe­lar, en Dou­glas Pereira pensa que ser vic­ti­mari d’una trama de comis­si­ons va merèixer la pena: un futur de vene­dor de qui­me­res gràcies als 10.554 euros al minut que va cos­tar al Barça.

Així doncs, aquest hereu de les tra­di­ci­ons literàries medi­e­vals basa­des en la força de l’ora­li­tat recorda els dies en què va viure en un parc temàtic sense enten­dre les claus del mateix, aque­lles tar­des de nego­ci­a­ci­ons de tu calla que n’hi haurà per tot­hom, aquell matí rient una acu­dit sense gràcia expli­cat per Messi, i evi­dent­ment, els ner­vis del debut i la neces­si­tat d’ama­gar-se al camp per dis­si­mu­lar l’evidència: si fos eslovè o georgià ningú hau­ria tin­gut notícia de la seva existència.

De totes mane­res, els per­de­dors, els ninots del poder, els tite­lles, els esclaus de les volun­tats ali­e­nes, els Óscar Puente de la vida, també merei­xen els seus ves­pres de ple­ni­tud enga­nyant la medi­o­cri­tat, aque­lles min­ses dosis de reco­nei­xe­ment forçós per rea­fir­mar-se de la decisió de ven­dre l’ànima al millor postor.

Per això quan en Dou­glas aco­mi­ada les cri­a­tu­res i s’asseu a sopar amb els pares, els des­criu feliç les mira­des d’espe­rança dels oients pels relats hiperbòlics dels seus anys a Bar­ce­lona, i allà, la mare li som­riu sense mirar-lo: tota mare sap que la men­tida ens ajuda a ser més feliços que la veri­tat.