L’Erasmus més llarg de la història dels Erasmus, vida de pizzes nocturnes, de campus esportius diürns, de pastisseria comercial diversa entre àpats, de viatges pagats a ciutats d’Espanya per jugar a la Play a hotels de luxe i, com a compensació, doncs res, una cobertura mèdica de primer nivell per suplir els excessos d’una vida asimètrica entre els drets i els deures: el Barça prenent decisions parentals per educar nens mimats a preu d’or.

Aquest va ser Dembélé, l’adolescent anàrquic a qui van costejar el luxe de fer-se gran al Barça mentre s’esperava l’arribada d’un dia existent: aquella nit de Champions en què l’explosió seria perenne i deixaria de decidir nord quan la realitat deia sud, o sigui, el partit en què la inversió per fer-lo una persona equilibrada tindria un retorn emocional pel gran públic.

Però res, Dembélé va passar per Barcelona som si estigués en un campament d’estiu sense monitors, vivint gràcies a la intuïció del que podria ser, i al final, quan va aprendre hàbits bàsics de parvulari per no lesionar-se, va tornar a casa sense agraïment, sense dir adeu, com si el Barça hagués estat un orfenat públic que tenia l’obligació de fer-se càrrec de la seva isolació familiar: el cosí estúpid de Harry Potter.

En definitiva, Dembélé hauria viscut el millor Erasmus si no fos perquè en acabar aquest article d’antiherois em venen els tres mesos compartits a Roma amb tu, aquelles setmanes entre ara i per sempre, aquells dies en què ens dèiem t’estimo quan volíem dir viure, aquelles nits abraçats ben forts perquè vam decidir dormir sense mantes: la felicitat dels pobres estudiants d’Erasmus guanyarà sempre al parc temàtic de Dembélé.