L’abundància econòmica sobtada et porta a la necessitat de gastar-te els diners amb merdes diverses per sentir-te ric, malbaratar per viure el gust real de la prosperitat, donar bitllets de baixa numeració a captaires i al final de la festa, invitar una ronda a desconeguts per marcar paquet amb la primera llum de l’alba. Només el poder gratuït és més excitant que comprar desitjos impulsius.

Aquest va ser el rerefons de l’arribada de Petit, un Gaspart adolescent entrant a Harrods amb les butxaques plenes i no conformant-se amb les galetes barates de mantega per a l’àvia. No, ell va voler les cares perquè deuen ser més bones, i al final, quin sentit té mirar les de marca blanca si vaig carregat i estic dolgut perquè el meu enemic m’ha fotut la joguina més desitjada:lLa barreja perillosa de tenir diners i dolor a la mateixa cartera.

Així doncs, Emmanuel Petit, l’home amb grenyes de Kim Basinger (només la melena), el soldat anònim de Zidane el 1998, el guerrer de Joana d’Arc, el cronista de les aventures dels tres mosqueters, el burgès revoltat prenent la Bastilla, l’ajudant fidel de Richelieu, el corredor de fons sense carril on córrer, va arribar a Barcelona amb el projecte esportiu de l’atac d’ira, amb l’esperança de ser el diazepam posterior al disgust, la tauleta de xocolata minuts després de l’adeu, la cançó d’estiu des d’on oblidar vells amors: l’inici d’una història que va acabar amb drama perquè les galetes cares de Harrods també surten revingudes i llavors, no se salven ni sucant-les amb llet de les vaques del Ripollès.