Reflexionar sobre la banalitat del mal a l’obra d’Arendt i recitar Lorca amb ulleres de pasta ens va dignificar a tots, sobretot als barcelonistes esnobs obsessius a fotre el pal a tothora amb allò de més que un club i el seu lligam amb els drets d’un poble, però a veure, desertem del romanticisme català i passem al pragmatisme bàsic per subsistir: Thuram va venir per jugar de central després d’una carrera excelsa, no a fer de catedràtic de literatura comparada a la Pompeu Fabra.

Així doncs, si parlem del Thuram intel·lectual el rendiment va ser de matrícula d’honor, amb el seu posat d’activista pels drets civils, amb la seva competència per generar pensament complex vestit de subordinades adjectives, i amb la seva capacitat d’interpretar les capes de la realitat i treure’n conclusions pel canvi polític, però si jutgem el seu dia a dia esportiu ens va arribar un futbolista amb voluntat d’encetar les mil causes d’un demà sense futbol, una estrella de primer nivell sense força per engendrar brillantor: un campió del món preocupat per estudiar aquest món que un dia va fer seu.

En definitiva, Thuram va ser un heroi moral però un antiheroi esportiu, el jugador en decadència que va dissimular pel seu verb ètic i el seu posat decent, el catedràtic d’institut capaç de donar sentit al provenir d’adolescents desarrelats, i alhora, el vell referent d’una Juventus campiona que va quedar ofegat per la decadència d’un equip presoner de la seva estrella. L’ètica de Thuram va perdre contra l’hedonisme autocomplaent de Ronaldinho.