Una mala tarda deambulant per botigues de segona mà on pagues productes trencats pel simple fet de gastar, d’intentar tapar l’ansietat personal amb el consum immediat i la falsa sensació d’avançar perquè ets propietari de mercaderies nòmades: l’arribada de Murillo el gener del 2019 per omplir la taula com qui posa fruita calenta al costat d’un assortiment de gelats del Rocambolesc, o sigui, comprar mediocritat per enaltir les glòries autòctones.

A partir d’aquí, Jeison Murillo va passar pel Camp Nou com el cosí llunyà d’un casament al qual se l’invita a darrera hora per whatsapp, va aterrar sense salutacions i va marxar quan tothom desfilava a la barra lliure, sense saber què havia aportat ni què esperaven d’ell: una barreja caòtica de falta de comunicació, manca de criteri esportiu, i falta de visió del propi jugador, o sigui, la setmana de vacances amb la teva família a Múrcia en plena onada de calor i esgotament.

Per això Murillo va viure a Barcelona amagat a una cantonada, fent cara d’estic per aquí com puc estar allà, preguntant-se en silenci en quin moment va donar credibilitat al senyor de les ulleres de parla titubejant, aguantant un llibre al revés per estudiar camuflat les pautes d’actuació dels companys, i al final, escrivint a un diari personal amb vocació de ser cremat on s’hi podia llegir a les pàgines inicials: “Si vols ser feliç hi ha certs mites que millor no conèixer, certes aventures que millor no començar, i certs somnis que millor no acomplir.”