No, mai m’ho hauria pogut imaginar. És veritat que començo molt jove a entrenar i tinc molt interès i curiositat per la figura de l’entrenador, per l’entrenament i el joc en si. Firmo pel futbol de base masculí del Barça i després marxo a Romania perquè era una experiència professional que creia que seria encertada. Així va ser, tot i que no va acabar de funcionar del tot bé. Després vaig tornar aquí com a entrenador assistent per primera vegada en el femení i m’acaben donant el càrrec de primer entrenador. Per tant, esperat, no; desitjat, obviament que sí. Tot i ser jove, porto molts anys entrenant i aquesta és la meva gran passió a la vida.

El fet de ser de Barcelona, de ser culer, d’haver tingut la sort que des de petit els meus pares em portessin al Camp Nou, fa que sigui una il·lusió màxima i un autèntic privilegi per a mi.

Pot ser. Et sents molt partícip del club. Tot i que no porto gaires anys aquí, sento que aquí és casa meva.

Soc una persona que es queda amb tot el que li passa a la vida, sigui bo o dolent. He tingut molta sort amb totes les experiències professionals que he viscut perquè totes m’han donat coses i m’han fet ser l’entrenador que soc ara. Per tant, no parlaria només d’aquests tres últims anys com a entrenador assistent. La meva experiència a Romania em va donar un bagatge professional important per veure com es treballava en el dia a dia, i els meus anys al futbol de base amb el Sergi Milà m’han fet ser l’entrenador que soc ara; també les meves experiències de primer tècnic en els altres clubs on havia estat. Tot ha sumat.

Continuïtat perquè soc de la casa i ja estava a l’equip com a entrenador assistent, però aquí realment cadascú és com és. El Jonatan era d’una manera i el Pere és d’una altra. És cert que hi ha una idea concreta de joc bastant instaurada perquè tenim unes futbolistes de molt nivell i estem en un club amb una identitat i idea de joc concreta, però aquí cada entrenador és com és. Com es fa la transició? Vaig tenir la sort de saber amb anterioritat que seria jo l’entrenador. Això em va permetre analitzar durant uns mesos certes coses. Veure com funcionen i com les vols fer tu, quines qüestions vols introduir en l’entrenament... però arriba un punt que ha de començar la temporada perquè si no no té marge de creixement. Simplement són documents o escenaris que tu t’imagines, però fins que no et poses a entrenar i no disputes els primers amistosos, no veus cap a on anirà l’equip.

No ens hem d’amagar. Ara mateix soc el responsable de cada onze titular, i les jugadores en són plenament conscients. Com a entrenador assistent, tenia un altre rol i responsabilitat. Les ajudava des d’un punt de vista més individual per veure què podien millorar. Ara ho continuo fent, però he d’escollir un onze. Vulguis o no, la relació passa a ser una mica diferent perquè jo tinc la responsabilitat del dia a dia. Ara bé, em considero una persona propera, sincera, natural, i això no ha canviat.

Aquí cadascú fa el que creu. Jo tinc les meves idees futbolístiques i d’entrenament, i faig les coses com crec que és millor per a les jugadores, l’equip i l’staff. No hi ha hagut molts canvis, però sí que hem introduït variants que per la meva manera de percebre l’entrenament i per la manera com vull fer jugar aquest equip, necessitem.

Sí, va ser més discret perquè aquí s’exigeix victòries amb uns resultats molt contundents. Si es van generar dubtes en aquells moments, espero que ara ja no hi siguin, perquè l’equip cada dia juga millor. Totes entenen perfectament què vull d’elles, com volem jugar, i ja hi ha instaurat com volem atacar i defensar. Estic molt content per això.

Sí, estem en un molt bon moment de comprensió de les coses. L’equip identifica on estan els espais, per on s’ha d’atacar i com s’ha de defensar. Ara és moment per ser molt determinants. Venen els títols, ara la supercopa, i després les eliminatòries importants.

Com a entrenador, em dona moltes més possibilitats. Això és una obvietat. Com millor futbolistes entrenes, més possibilitats i recursos en el joc pots tenir. Tenir l’Alèxia i l’Aitana a l’equip és un privilegi, però el major privilegi és entrenar l’equip que entreno. Tenim un nivell molt alt i hi ha una competitivitat interna molt sana i bona. Tothom vol fer-se un lloc a l’onze i vol estar disponible perquè jo després esculli les que crec que han de jugar.

Tenim jugadores joves amb un potencial brillant i que ja s’estan consolidant al primer equip. No és cosa de futur, sinó present. Com tots els equips del món, aquesta barreja fa que totes les jugadores amb més experiència puguin cuidar i educar bé les joves, i que aquestes últimes donin un plus d’energia i de competitivitat en el dia a dia.

A la lliga, la diferència que hi ha ara en la classificació respecte al Madrid no és tan abismal. Aquest any no s’està deixant tants punts perquè té una plantilla més competitiva de la que havia tingut fins ara. Sigui com sigui, la importància que té per a nosaltres l’entrenament és màxima perquè és el que ens manté amb aquest punt competitiu dia rere dia. Si som exigents en l’entrenament, estarem preparades per fer un bon partit contra rivals més accessibles o contra rivals de màxima exigència, i crec que ho estem demostrant.

Sí, però no s’han d’oblidar que estan al Barça. Jugar per aquest escut, veient els èxits que ha tingut el Barça femení els darrers anys, penso que és un autèntic privilegi. Que hi hagi jugadores que vulguin buscar nous camins, noves experiències o provar una altra competició, és totalment respectable, però sentir-se com et sents aquí, no sé si és tan fàcil trobar-ho a un altre lloc.

Un horari clarament poc atractiu si es vol donar visibilitat al futbol femení i que la gent vegi aquests partits. Jo, com a entrenador, em centro que les futbolistes estiguin amb ganes d’afrontar el partit, sigui l’hora que sigui. Si em preguntes a títol personal, crec que no és l’horari adequat.

No tinc opinió al respecte perquè és una cosa que desconec. No llegeixo la premsa i no estic gaire al dia d’aquestes coses. A mi ningú m’ha comunicat res. De moment, la continuarem jugant aquí.