Se li va escapar, al Barça, el primer lloc de la fase lliga de la Champions League ahir a l’estadi Lluís Companys contra l’Atalanta (2-2). El tenia lligat, a falta de deu minuts per al final, quan guanyava 2-1 i amb la derrota (3-2) del Liverpool –el líder finalment–, però el conjunt italià va acabar empatant als culers a última hora, cosa que els deixa com a segons. Igualment, n’hi ha per estar-ne satisfet, del paper del conjunt blaugrana en aquesta primera estació de la renovada màxima competició continental. Sis victòries –Young Boys (5-0), Bayern (4-1), Estrella Roja (2-5), Brest (3-0), Dortmund (2-3) i Benfica (4-5)–, només una derrota –Mònaco (2-1)–, en l’estrena, i un empat –Atalanta (2-2)–, ahir. Molt de mèrit, per a un grup que Hansi Flick encara està cuinant i que arrossegava llast del passat. El Barça ha estat molt de temps sense reconèixer-se quan posava el peu a Europa. Ja no és el temps que fa que no aixeca l’orelluda, una dècada, des del 2015, sinó el tortuós trajecte que ha seguit des d’aleshores amb episodis traumàtics any rere any. Però en aquest, s’hi ha reconciliat, s’hi ha reivindicat i s’ha demostrat que pot viatjar pel Vell Continent i ser competitiu contra qui sigui. Europa ja no espanta.

Ara, el Barça espera rival per als vuitens de final –sortirà d’entre Mònaco, Brest, PSG i Benfica– i es mirarà els setzens de final des de casa. Perquè això ja ho tenia assegurat, s’ho havia guanyat. I ben segur que el fet que no hi hagués realment en joc una cosa important va propiciar que faltés aquell punt de tensió en els barcelonistes. Els va costar molt, als de Flick, contra un Atalanta que no s’amaga mai i que es va presentar a Barcelona a la recerca del bitllet directe a vuitens, cosa que amb l’empat no li va servir. La dea, doncs, va fer un partit marca de la casa: mirant endavant sempre. No va canviar res del que acostuma a fer, i va incomodar molt l’equip culer, sobretot en la primera part. El conjunt orientat per Gian Piero Gasperini va efectuar una pressió altíssima, jugador per jugador, que l’equip blaugrana, sortint des de porteria amb el titular Szczesny, no va ser capaç de superar. Tot i monopolitzar l’esfèrica, el grup barcelonista pràcticament no va passar de mig del camp, amb el joc localitzat a camp propi, i, sobretot a la línia defensiva, amb Kounde, Araujo, Eric i Balde passant-se la pilota, sense poder avançar, ja que sempre tenien un oponent al davant, ni tampoc van aconseguir trobar ningú més endavant. Ni a la medul·lar, ocupada per De Jong, Gavi i Pedri, a dalt, amb el trident Lamine Yamal, Lewandowski i Raphinha. Tothom estava emparellat amb un marcador. Hi ha diverses fórmules per desfer-se d’aquest tipus de pressió tan agressiva, però al Barça no li’n va funcionar cap: una és amb un regat, que algun defensa, els primers a tocar-la, s’imposin en un contra un, però és una maniobra molt arriscada, gairebé suïcida, que, tret de Balde, amb alguna conducció, ningú va atrevir-se a fer, i tampoc els migcampistes, que van participar més aviat poc, van tenir oportunitat; una altra alternativa és, també des del darrere, amb alguna passada filtrada, perquè algú de la línia de més endavant rebi, jugui de cara i trobi algú lliure que pugui anar endavant, però els neroazzurri estaven molt a sobre, i tampoc cap jugador de la rereguarda va gosar, i una altra és que l’únic futbolista que no està marcat, el porter, perquè sobre del camp son 10 contra 10, sigui qui fa això mateix i, ja que està lliure, trobi amb un desplaçament precís un dels tres puntes despenjats i aquests descarreguin, o bé els busqui directament amb una passada llarga a l’espai a camp rival, a l’esquena de la defensa, on hi havia un latifundi, però Szczesny, un sentinella no massa destre amb els peus, no va ser cap solució en aquest sentit.

No hi va haver manera, doncs, de desplegar-se a camp rival i, de fet, tot i que la pilota era culer, l’Atalanta transitava ràpidament quan podia i va arribar en diverses ocasions a la porteria de Szczesny, que si bé amb els peus no va estar afinat, sí que va intervenir amb les mans amb encert per aturar un refús verinós de Balde i un bon xut de Retegui. Diferent va ser després del descans, en què el Barça ja sí va ser capaç de trobar aquestes passades des de darrere pels seus migcampistes o els seus davanters, que permetien la descàrrega i atacar l’espai al darrere de l’última línia visitant, ocupada per tres centrals. Així, només començar la segona part, Balde va activar Lewandowski, que de primeres va descarregar per a Raphinha, que va córrer, sense ningú al davant, i va assistir Lamine Yamal (47’), que va marcar a plaer. Era la manera, i en dues accions similars, també a passada de Raphinha, Lewandowski i Lamine Yamal van poder obrir escletxa però no van afinar.

Eren els millors moments del Barça, que havia endevinat la tecla del matx, però en una situació aïllada Éderson (67’) es va inventar un golàs de fora de l’àrea per empatar. La resposta culer va ser immediata amb un gol d’Araujo (72’), rematant un córner centrat per l’omnipresent Raphinha. Tot i això, el quadre blaugrana no va cloure el partit i Pasalic (79’), en un atac, mal defensat per la rereguarda local, i també amb un pèl de fortuna, a empentes i rodolons va tornar establir l’igualtat amb què va finalitzar el duel, malgrat que el Barça va acabar collant.