Em va motivar la idea d’explicar la seva història a la meva manera. Hi ha històries que ja les sabem, però no tothom les explica igual. Volia, amb la meva mirada d’aficionat que alhora té una voluntat literària de jugar amb les paraules i d’escriure amb estil, explicar la història de Messi. En el món de l’esport, hi ha pocs escriptors que ho enfoquin amb aquesta perspectiva. Vaig voler allunyar-me de la crònica descriptiva o històrica i atraure un lector menys especialitzat i més interessat per la via de l’estil.

Jo havia escrit sobre ell moltes vegades en alguns mitjans de comunicació, però amb l’article de diari em faltava aquesta transgressió d’estil i de poder-ho mirar amb distància. Volia deixar de banda l’actualitat i fer un exercici de mirar enrere i cap al futur. He de dir que vaig trobant senyals -quan les vaig escriure, imaginàries- que em fan pensar que algunes de les idees que exposo eren encertades. El dia que vaig dir “Ho he d’escriure d’una altra manera, si no, tot això que porto dins ho perdré” va ser quan vaig veure una jugada concreta de Messi en un partit contra l’Espanyol en què es va exhibir.

Sí. Els conflictes són la combinació de moltes coses. En aquest cas, se’n barregen unes quantes. En aquell moment, Messi ja és una empresa. D’una banda, hi podia haver el seu instint de gaudir on havia estat feliç i, de l’altra, tota una corporació de negoci que empeny. Aquest contrast és molt complicat. La idea que es quedés cobrant menys és molt romàntica, però no era versemblant. En el món del futbol global, el desenllaç que es va donar era el més previsible. Hi ha diverses versions. Només d’aquí a uns anys, quan ell ho expliqui, en traurem l’entrellat.

Parlo des de l’admiració i el sentiment de pèrdua, perquè els culers hem passat un dol llarg. Crec que s’ha de poder tancar. És cert que no ho facilita el fet que Laporta sigui el president. Ara mateix no és viable que torni al club i no seria ni bo perquè ja hi ha una nova fornada de joves talentosos, però el dia que es retiri, mereix un homenatge més que digne. Messi és un emblema del Barça massa potent per gastar-lo. Ha de continuar present en el dia a dia. El lligam que té amb l’entitat i la ciutat va més enllà d’un president. Si ara fas una enquesta als socis preguntant-los si voldrien que el nou Camp Nou es digués estadi Leo Messi, sortiria una majoria que diria que sí. Ell és la figura blaugrana representativa del segle XXI. Ara hem d’avançar, però no ho podem oblidar, com tampoc la influència i la filosofia de Cruyff en el seu moment.

Va ser molt trist, dolorós i lamentable. Es podia veure la sinceritat en les seves llàgrimes. Allò està poc calculat. Em va saber greu i hi vaig donar moltes voltes.

No, crec que amb això ens precipitem. Ha fet coses extraordinàries, però té 17 anys i la carrera d’un futbolista és molt llarga. El nivell sostingut de Messi durant 20 anys és difícilment repetible. Sense Cristiano Ronaldo, hauria continuat sent el millor del món, però no hauria assolit aquell nivell de competitivitat. Lamine Yamal no té ara mateix un referent així. I crec que aquestes comparacions no li fan cap bé.

Va ser interessant. Vam rebre més de 600 cançons. Vam fer una tria inicial d’unes 40 i, posteriorment, vam triar les tres finalistes. La sensació és que hi havia molts elements comuns. La idea del sentiment culer està molt arrelada. Això ho perceps quan veus als joves del primer equip celebrant l’últim títol contra el Madrid. Gavi va penjar a les seves xarxes socials una publicació amb la cançó de L’escut al pit. És un fet passional molt lligat a una identitat. No crec que passi enlloc més. Només l’Athletic Club s’hi pot acostar. I això es notava en les lletres, com també el canvi cap a la manera d’entendre el primer equip femení. La idea d’aquesta passió masculina vinculada al club ha quedat completament enrere. El Barça és patrimoni de tothom.

Pot ser, tot i que penso que és inevitable que el lema perdi força per la globalització del futbol. La crisi que hem patit té a veure amb això, amb el model de club que es vol mantenir i que cada vegada serà més difícil de fer-ho. En l’època de Bartomeu es van perdre referents importants, com ho va ser el fet que la pedrera esdevingués un model de negoci. Això va ser un error que s’ha corregit. De totes maneres, aquesta globalització arribarà a un límit. Jugar la supercopa a l’Aràbia Saudita ja és l’extrem màxim, crec que no podem anar gaire més enllà. Fins i tot els jugadors se’n queixen. Això tard o d’hora petarà. El model del club s’ha de preservar i adaptar-lo als nous temps, sense perdre l’essència ni la identitat.

Va ser una barreja estranya. Hi va haver moments brillants, però també hi vaig trobar a faltar referències al passat. Parlo de referents històrics del club. El gran moment de la nit va ser la intervenció de Guardiola amb la cançó Aniversari, de Manel.

El problema de Xavi és que era un aficionat més. Sempre demanem que l’entrenador conegui el club i que tingui l’ADN Barça. En el seu cas, això era excessiu. Amb la proposta de joc de Flick, l’afició està, generalment, més satisfeta. No volia veure la realitat, que era que l’equip no responia, i no ho va saber gestionar. Amb el temps, li valorarem que hagi confiat en els joves, com Cubarsí. És mèrit seu. Però formava part d’una època vinculada al dol per Messi, i això el va penalitzar.

Pot ser un defecte de la idiosincràsia blaugrana, però no crec que sigui una idea fixa i inamovible. La filosofia de joc ha d’evolucionar. Avui, el Barça no juga com l’equip de Cruyff. Guardiola ho va millorar i Flick, si li donen temps, pot donar-li la seva empremta a aquesta evolució. De la mateixa manera que en el seu moment ho va fer Rijkaard. Hi ha uns referents que no els hem d’oblidar, però hi ha d’haver flexibilitat. A vegades, en les derrotes, perdem aquesta visió. I la temptació és canviar-ho, però el resultadisme tampoc és la solució. A Van Gaal, tot i guanyar lligues, bona part de l’afició no se’l creia per la manera de jugar i la seva actitud desafiant respecte a la tradició del club. Hem de ser flexibles i conservar allò que ens ha fet feliços.

Penso que el present institucional va força lligat a l’esportiu. Laporta està fent apostes arriscades, però no hi ha queixes perquè l’equip funciona. Si no jugués bé, acabaria saltant. Dirigeix el club d’una manera molt personalista i massa agafada als èxits esportius. Aquí hi ha un risc. Ara bé, ningú s’esperava aquesta manera de jugar. Potser no guanyarem la lliga, però, amb el 2-5 contra el Madrid, Flick va aconseguir tot el crèdit del món. Quan es va perdre d’aquella manera contra l’Atlético, abans de Nadal, les sensacions ja van ser positives. Pendents de la inauguració del nou estadi, a la gespa hi veig molt de futur.