La doble vida del Barça

Els tres punts, el gol i els galons de Villa, les zero atu­ra­des de Víctor Valdés, la par­ti­ci­pació de Milito, el nivell d'Ini­esta, la victòria sense Messi (insubs­tituïble, d'acord; impres­cin­di­ble, ningú), la dinàmica gua­nya­dora, el ritme acu­mu­lat, la dosi­fi­cació de Piqué i Pedro amb vista a San Mamés, els pri­mers minuts sense tar­geta de Masc­he­rano... Hi ha molts fac­tors que per­me­ten trans­for­mar un par­tit espès com el Barça-Spor­ting de dime­cres pas­sat en noranta minuts útils i fins i tot valu­o­sos per a l'equip de Guar­di­ola. No serà un par­tit que recor­da­rem al final de la lliga, però és un par­tit neces­sari. Com ho és per a Con­ta­dor ges­ti­o­nar una etapa de tran­sició amb final a l'esprint a 2.000 km de la glòria dels Camps Eli­sis de París. O com ho és per a Rafa Nadal superar un rus de nom impro­nun­ci­a­ble en la pri­mera ronda de l'Open dels EUA, encara que sigui amb dos tie bre­aks i tres hores de par­tit, per aca­bar cul­mi­nant la gesta històrica dels qua­tre Grand Slams.

L'equip blau­grana con­ti­nua por­tant una doble vida. De dia, és un equip en pre­tem­po­rada, neces­si­tat d'entre­na­ments amb els quals car­re­gar les cames de força i resistència, de velo­ci­tat i potència, alhora que inte­gren els nou­vin­guts i engrei­xen els meca­nis­mes col·lec­tius. I, de nit, és un equip en plena com­pe­tició, des­ti­nat a gua­nyar tots els par­tits i a per­se­guir l'excel·lència amb el seu joc, amb un nivell d'exigència difícil d'igua­lar.

En aques­tes cir­cumstàncies, no hi ha mira­cles, ni tam­poc enganys. Entre FIFA i Cham­pi­ons, l'Hèrcu­les es va endur la grossa del Camp Nou; i entre el par­tidàs del Vicente Cal­derón i el de demà a Bil­bao con­tra l'Ath­le­tic, al Barça li va fal­tar –a més de Messi– ale­gria i velo­ci­tat per gole­jar l'Spor­ting.

Tam­poc hi ha engany al Madrid de Mou­rinho. A Sant Joan Despí exis­tei­xen la idea, l'equip i el mètode i, men­tre els juga­dors es posen en forma, costa arri­bar al màxim nivell, superar defen­ses de deu, matar els par­tits o jugar-ne tres de bons seguits. A Val­de­be­bas, al seu torn, l'equip blanc exis­teix sobre plànol, però encara no està cons­truït, ningú sap com serà i, men­tres­tant, a falta de fut­bol amb deno­mi­nació d'ori­gen, viu del talent indi­vi­dual per obli­dar sepa­ra­ci­ons mal dis­si­mu­la­des (els que ata­quen i els que defen­sen), divor­cis enco­berts (Higuain-Ronaldo), esbron­ca­des en públic (de Mou a Ben­zema i Ramos) i xiu­lets explícits (els del Ber­nabéu).

En defi­ni­tiva, però, serà el que es covi a Val­de­be­bas i Sant Joan Despí l'única cosa que impor­tarà de debò per a la crònica de la tem­po­rada. El tall. La resta serà guar­nició. Pur entre­te­ni­ment, amb secun­da­ris, com­par­ses, bufons, tite­lles i per­so­nal divers de la faràndula.

I ja que hi som, els con­vido a triar cate­go­ria per a alguns aspi­rants. Per exem­ple, per a Clos Gómez, aquest col·legiat tan capaç de men­tir en un acta arbi­tral com d'acar­nis­sar-se amb l'Espa­nyol en la seva quin­zena ren­dició con­se­cu­tiva al Ber­nabéu. O per a la premsa mese­ta­ria entes­tada a esti­rar inde­fi­ni­da­ment el xiclet flo­rit del villa­rato. I què me'n diuen d'algun dels seus fanàtics inqui­lins, que defensa, ara, el joc net amb la mateixa cre­di­bi­li­tat amb què Pinoc­het defen­sa­ria, ara, la democràcia o José Tomás el drets dels ani­mals (inclo­sos els toros).

La tem­po­rada és jove i no fal­ta­ran ni el tall ni, per des­comp­tat, la guar­nició. I quan el bufó ofi­cial de la cort (blanca) arren­qui, ja ni els ho explico.