AQUEST ANY TAMBÉ
TONI BROSA
La doble vida del Barça
Els tres punts, el gol i els galons de Villa, les zero aturades de Víctor Valdés, la participació de Milito, el nivell d'Iniesta, la victòria sense Messi (insubstituïble, d'acord; imprescindible, ningú), la dinàmica guanyadora, el ritme acumulat, la dosificació de Piqué i Pedro amb vista a San Mamés, els primers minuts sense targeta de Mascherano... Hi ha molts factors que permeten transformar un partit espès com el Barça-Sporting de dimecres passat en noranta minuts útils i fins i tot valuosos per a l'equip de Guardiola. No serà un partit que recordarem al final de la lliga, però és un partit necessari. Com ho és per a Contador gestionar una etapa de transició amb final a l'esprint a 2.000 km de la glòria dels Camps Elisis de París. O com ho és per a Rafa Nadal superar un rus de nom impronunciable en la primera ronda de l'Open dels EUA, encara que sigui amb dos tie breaks i tres hores de partit, per acabar culminant la gesta històrica dels quatre Grand Slams.
L'equip blaugrana continua portant una doble vida. De dia, és un equip en pretemporada, necessitat d'entrenaments amb els quals carregar les cames de força i resistència, de velocitat i potència, alhora que integren els nouvinguts i engreixen els mecanismes col·lectius. I, de nit, és un equip en plena competició, destinat a guanyar tots els partits i a perseguir l'excel·lència amb el seu joc, amb un nivell d'exigència difícil d'igualar.
En aquestes circumstàncies, no hi ha miracles, ni tampoc enganys. Entre FIFA i Champions, l'Hèrcules es va endur la grossa del Camp Nou; i entre el partidàs del Vicente Calderón i el de demà a Bilbao contra l'Athletic, al Barça li va faltar –a més de Messi– alegria i velocitat per golejar l'Sporting.
Tampoc hi ha engany al Madrid de Mourinho. A Sant Joan Despí existeixen la idea, l'equip i el mètode i, mentre els jugadors es posen en forma, costa arribar al màxim nivell, superar defenses de deu, matar els partits o jugar-ne tres de bons seguits. A Valdebebas, al seu torn, l'equip blanc existeix sobre plànol, però encara no està construït, ningú sap com serà i, mentrestant, a falta de futbol amb denominació d'origen, viu del talent individual per oblidar separacions mal dissimulades (els que ataquen i els que defensen), divorcis encoberts (Higuain-Ronaldo), esbroncades en públic (de Mou a Benzema i Ramos) i xiulets explícits (els del Bernabéu).
En definitiva, però, serà el que es covi a Valdebebas i Sant Joan Despí l'única cosa que importarà de debò per a la crònica de la temporada. El tall. La resta serà guarnició. Pur entreteniment, amb secundaris, comparses, bufons, titelles i personal divers de la faràndula.
I ja que hi som, els convido a triar categoria per a alguns aspirants. Per exemple, per a Clos Gómez, aquest col·legiat tan capaç de mentir en un acta arbitral com d'acarnissar-se amb l'Espanyol en la seva quinzena rendició consecutiva al Bernabéu. O per a la premsa mesetaria entestada a estirar indefinidament el xiclet florit del villarato. I què me'n diuen d'algun dels seus fanàtics inquilins, que defensa, ara, el joc net amb la mateixa credibilitat amb què Pinochet defensaria, ara, la democràcia o José Tomás el drets dels animals (inclosos els toros).
La temporada és jove i no faltaran ni el tall ni, per descomptat, la guarnició. I quan el bufó oficial de la cort (blanca) arrenqui, ja ni els ho explico.