El València era el clar domi­na­dor del par­tit. Pablo Hernández havia avançat els de la capi­tal del Túria amb un gol a mitja pri­mera part i Víctor Valdés havia sal­vat els mobles en una rema­tada a boca de canó del mateix Pablo abans del des­cans. Les gra­de­ries del Camp Nou tre­mo­la­ven veient que el seu equip era un gar­buix incon­sis­tent. Una mala còpia xinesa del gran Barça que ha enllu­er­nat durant els últims dos anys. Fatiga crònica, poca coor­di­nació i ofe­gats pel València. Els homes de Pep Guar­di­ola eren superats pel València, i els d'Unai Emery, a més, domi­na­ven en la pos­sessió de la pilota. Tota una heret­gia, si es fa con­tra el Barça. Però el tècnic basc havia plan­te­jat el par­tit a la per­fecció, i de ben poc que la jugada no li surt rodona. Es neces­si­tava un canvi imme­diat, i Guar­di­ola va espe­ro­nar els seus juga­dors en el des­cans. Segu­ra­ment el ves­ti­dor blau­grana es va con­ver­tir en un sepul­cre escol­tant el de Sant­pe­dor. Era el moment de dei­xar les coses clares i can­viar la dinàmica d'un par­tit deca­dent. Hi havia en joc fer la pit­jor arren­cada del Barça de l'era Guar­di­ola i, de retruc, eixam­plar els dub­tes sobre la fia­bi­li­tat de l'equip al Camp Nou. No era el moment de dub­tar, i el tècnic blau­grana va fer sor­tir l'orgull dels seus juga­dors. Havien fet una de les pit­jors pri­me­res parts al Camp Nou que es recor­den amb ell a la ban­queta, i era el moment de fer un gir que agafés de sor­presa el València.

I els dei­xe­bles del sant­pe­do­renc, que va con­tri­buir al canvi amb un plan­te­ja­ment nou, col·locant un quart mig­cam­pista i tapant les pene­tra­ci­ons de Mat­hieu, no li van fallar. Van sor­tir a mos­se­gar el rival com en els vells temps. Inci­sius i amb la ver­ti­ca­li­tat endi­mo­ni­ada que tot­hom recorda, van anar pel València com un equip de juve­nils que es vol rei­vin­di­car. No com un equip que ha tocat el cel del món fut­bolístic. Tot just noranta segons, va neces­si­tar Ini­esta per fer un teva-meva amb Xavi i mar­car el gol de l'empat. Era el millor símptoma que el Barça, el genuí, el que tot­hom coneix, havia tor­nat. Després va con­ti­nuar l'espec­ta­cle, i la comunió amb les gra­des va ser ins­tantània. Ahir hi havia en joc més que tres punts. El par­tit d'ahir és d'aquells que mar­quen una tem­po­rada. T'ensor­ren si el perds, però si el gua­nyes, com es va fer, talles de soca-rel els dub­tes que havien sor­git pels últims resul­tats al Camp Nou. Va ser un veri­ta­ble cop d'auto­ri­tat i un mis­satge als adver­sa­ris: el Barça de sem­pre ha tor­nat, i qui ho dubti va ben errat. El València, el líder, ja ha cai­gut al Camp Nou. Els pro­pers visi­tants en la lliga són el Sevi­lla, el Vila-real i el Real Madrid.