Els últims anys d'èxits, de bon joc i de principis futbolístics, també han canviat la manera com l'afició del Barça regula les emocions. Del fatalisme, a l'optimisme; de la impotència, a un carpe diem que no s'acaba. La visita del Madrid més temible dels últims anys, de Mourinho i de Cristiano, símbols d'una rivalitat intensa, feien pensar en un ambient hostil, enrarit fins i tot. Però aquest temor de seguida es va convertir en energia positiva. Com havia demanat Guardiola. Pel filtre dels gols i d'un joc brillant, els ànims dels seguidors es van concentrar a impulsar l'equip, a donar-li suport i a agrair-li un altre regal. Sense els incidents desagradables d'altres èpoques, sense llançaments d'objectes més enllà d'alguna ampolla d'aigua caiguda durant els primers minuts a prop de la banda, l'afició va ser, com diu el tòpic, un jugador més. I gràcies a la bona feina de l'equip, que en els primers 20 minuts ja havia encarrilat el clàssic, durant molta estona es va permetre el luxe de dedicar a Mourinho la recepta de la indiferència. El portuguès va sortir per primera vegada de la banqueta tot just després de l'1-0 de Xavi, però en aquell moment els seguidors no estaven per ell sinó pel de Terrassa, que corria a abraçar-se amb els companys.

Va ser en la part final del clàssic, i amb la victòria a la butxaca, que els seguidors es van prendre la revenja del curs passat, d'aquella dolorosa eliminació europea a les mans de l'Inter, i van refregar-li el 5-0 a l'enemic número u. «Mourinho, surt de la banqueta», corejava l'estadi davant la desaparició oportuna del portuguès. Hi ha haver referències al famós teatre que Mourinho va atribuir un cop a Messi, i crits de «Barça campió». Una festa amb dedicatòria. I amb Mou enfonsat aquesta vegada a la cadira.

La resta de càntics se'ls van repartir Sergio Ramos, expulsat en els últims minuts; Carvalho, després d'una clara agressió a Messi que Iturralde González no va veure, i també Cristiano Ronaldo, per a qui el Camp Nou s'està convertint en l'escenari d'un malson sense fi. Etern, com es podia llegir en una pancarta situada al gol sud, en aquest cas en referència al sentiment blaugrana. El davanter portuguès, letal durant bona part de la temporada, visitava l'estadi per sisena vegada –tres amb el Real Madrid i tres amb el Manchester United– i el resultat va ser el de sempre: una actuació fosca, el compte golejador a zero i finalment, la desesperació. Va ser en la primera part, després d'empentar Guardiola quan anava a buscar una pilota perduda per la banda, que el Camp Nou el va començar a xiular. Una pressió especialment molesta per a un jugador tan temperamental. El portuguès va fer tan poc xivarri amb el seu joc, que l'afició el va acabar oblidant. Amb el xiulet final, tota l'energia va ser per aplaudir els mèrits de l'equip.

La festa es va traslladar a la font de Canaletes. L'endemà era dia laborable, però el contundent resultat mereixia que uns quants milers de barcelonistes ho celebressin. Ho van fer recordant els noms de Mourinho i Cristiano Ronaldo.