Canviem l'any, però no el cicle. El Barça tanca un 2010 amb moltes virtuts. La lliga dels 99 punts, la massiva coronació blaugrana en el mundial, la Pilota d'Or a la Masia (Xavi, Iniesta o Messi), el reconeixement global al futbol del Barça, l'esclat golejador de Messi, el regnat un altre any sobre el Real Madrid, l'orgull i la satisfacció de l'aficionat diumenge sí, diumenge també i –per què no afegir-ho?– que les eleccions i el relleu en la cúpula dirigent no hagin afectat la bona marxa del projecte esportiu. I encara podríem atribuir-li una última virtut, no gens menor, com és haver mantingut el nivell després de l'apoteosi del 2009 (les sis copes) i fins i tot haver apujat una mica més el llistó de l'equip, del seu joc, del seu rendiment i de la seva jerarquia, preparant un 2011 que aspira a competir amb el 2009 en glòria acumulada.

És necessari retenir la fotografia. Conservar un record precís de la seva força, de les sensacions que transmet, del moment històric que descriu. El Barça, al cim del món; en capacitat de jugar, de guanyar i de generar adhesions aquí i a les antípodes d'aquest món globalitzat. Les perspectives de futur poden ser i són quasi immillorables, però el futur no ofereix garanties; simplement, s'ha d'escriure.

I, de moment, l'únic canvi significatiu i inequívoc que ens portarà el 2011 amb efectes immediats s'escriurà a la samarreta amb la desaparició del lema i el símbol de l'Unicef i la seva substitució per una marca, Qatar Foundation, que aportarà al club 166 milions d'euros durant els pròxims cinc anys i mig.

La satisfacció del president Rosell per tan magnífic acord econòmic per al Barça, i per al compte de resultats d'aquesta junta, és directament proporcional a la decepció generalitzada del barcelonisme, primer pel trencament d'un binomi tan excels i unànimement acceptat com el del Barça i l'Unicef i, segon, per entregar el romanticisme de molts culers a unes mans tan discutibles com les de Qatar, un país on mana un emir i la seva família, on no hi ha democràcia ni es respecten els drets humans, on les dones ocupen un escalafó inferior i els treballadors estrangers tenen una relació laboral de semiesclavitud.

La junta insisteix que és imprescindible i que traient l'Unicef i posant Qatar Foundation no canvia res. Ningú es pot empassar que ingressant 450 milions d'euros cada any, les nòmines, el patrimoni o les seccions depenguin dels 30 milions anuals de Qatar. L'any 2003 el Barça ingressava només 125 milions i se'n va sortir prou bé, a la vista està. Que amb 480 milions es viurà millor? Segur que sí. Imprescindible? No s'ho empassa ningú.

Però fins i tot en el cas que aquesta conclusió fos fruit d'un raonament irresponsable o simplement orfe de cap fonament econòmic, pretendre que no canvia res a partir d'ara és o bé un error clamorós o simplement una mentida. Naturalment que Cruyff la torna a espifiar (i en van...) afirmant que «el Barça deixarà de ser més que un club per ser «un club més», però equiparar la força d'atracció, el caràcter solidari i el tret diferencial, d'una samarreta que paga per lluir l'Unicef amb la d'una samarreta que cobra per exhibir Qatar Foundation és una fal·làcia.

Si volen el xec de l'emir, endavant; però seria més digne i molt més honest reconèixer les coses tal com són.