2011

Can­viem l'any, però no el cicle. El Barça tanca un 2010 amb mol­tes vir­tuts. La lliga dels 99 punts, la mas­siva coro­nació blau­grana en el mun­dial, la Pilota d'Or a la Masia (Xavi, Ini­esta o Messi), el reco­nei­xe­ment glo­bal al fut­bol del Barça, l'esclat gole­ja­dor de Messi, el reg­nat un altre any sobre el Real Madrid, l'orgull i la satis­facció de l'afi­ci­o­nat diu­menge sí, diu­menge també i –per què no afe­gir-ho?– que les elec­ci­ons i el relleu en la cúpula diri­gent no hagin afec­tat la bona marxa del pro­jecte espor­tiu. I encara podríem atri­buir-li una última vir­tut, no gens menor, com és haver man­tin­gut el nivell després de l'apo­te­osi del 2009 (les sis copes) i fins i tot haver apu­jat una mica més el llistó de l'equip, del seu joc, del seu ren­di­ment i de la seva jerar­quia, pre­pa­rant un 2011 que aspira a com­pe­tir amb el 2009 en glòria acu­mu­lada.

És neces­sari rete­nir la foto­gra­fia. Con­ser­var un record precís de la seva força, de les sen­sa­ci­ons que trans­met, del moment històric que des­criu. El Barça, al cim del món; en capa­ci­tat de jugar, de gua­nyar i de gene­rar adhe­si­ons aquí i a les antípodes d'aquest món glo­ba­lit­zat. Les pers­pec­ti­ves de futur poden ser i són quasi immi­llo­ra­bles, però el futur no ofe­reix garan­ties; sim­ple­ment, s'ha d'escriure.

I, de moment, l'únic canvi sig­ni­fi­ca­tiu i inequívoc que ens por­tarà el 2011 amb efec­tes imme­di­ats s'escriurà a la samar­reta amb la des­a­pa­rició del lema i el símbol de l'Uni­cef i la seva subs­ti­tució per una marca, Qatar Foun­da­tion, que apor­tarà al club 166 mili­ons d'euros durant els pròxims cinc anys i mig.

La satis­facció del pre­si­dent Rosell per tan magnífic acord econòmic per al Barça, i per al compte de resul­tats d'aquesta junta, és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la decepció gene­ra­lit­zada del bar­ce­lo­nisme, pri­mer pel tren­ca­ment d'un binomi tan excels i unànime­ment accep­tat com el del Barça i l'Uni­cef i, segon, per entre­gar el roman­ti­cisme de molts culers a unes mans tan dis­cu­ti­bles com les de Qatar, un país on mana un emir i la seva família, on no hi ha democràcia ni es res­pec­ten els drets humans, on les dones ocu­pen un esca­lafó infe­rior i els tre­ba­lla­dors estran­gers tenen una relació labo­ral de semi­es­cla­vi­tud.

La junta insis­teix que és impres­cin­di­ble i que tra­ient l'Uni­cef i posant Qatar Foun­da­tion no can­via res. Ningú es pot empas­sar que ingres­sant 450 mili­ons d'euros cada any, les nòmines, el patri­moni o les sec­ci­ons depen­guin dels 30 mili­ons anu­als de Qatar. L'any 2003 el Barça ingres­sava només 125 mili­ons i se'n va sor­tir prou bé, a la vista està. Que amb 480 mili­ons es viurà millor? Segur que sí. Impres­cin­di­ble? No s'ho empassa ningú.

Però fins i tot en el cas que aquesta con­clusió fos fruit d'un rao­na­ment irres­pon­sa­ble o sim­ple­ment orfe de cap fona­ment econòmic, pre­ten­dre que no can­via res a par­tir d'ara és o bé un error cla­morós o sim­ple­ment una men­tida. Natu­ral­ment que Cruyff la torna a espi­fiar (i en van...) afir­mant que «el Barça dei­xarà de ser més que un club per ser «un club més», però equi­pa­rar la força d'atracció, el caràcter soli­dari i el tret dife­ren­cial, d'una samar­reta que paga per lluir l'Uni­cef amb la d'una samar­reta que cobra per exhi­bir Qatar Foun­da­tion és una fal·làcia.

Si volen el xec de l'emir, enda­vant; però seria més digne i molt més honest reconèixer les coses tal com són.