José Manuel Pinto (El Puerto de Santa María, 1975) es va con­ver­tir, amb permís de l'estra­tosfèric Messi, en el ferm pro­ta­go­nista del par­tit. El por­ter andalús va estar lúcid sota els pals i ho va fer quan més ho neces­si­tava l'equip. El Barça va començar massa imprecís a la zona de con­tenció per la pressió a la zona ampla del Betis. El tècnic rival, Pepe Mel, va traçar un guió pràctic i eficaç, però no va pen­sar en la ins­pi­ració d'un andalús que ara ves­teix els colors del Barça: Pinto. El de Cadis sap que és l'etern suplent de Víctor Valdés. Viatja en totes les con­vo­catòries i sap que només un con­tra­temps del seu homòleg de l'Hos­pi­ta­let pot donar-li l'alter­na­tiva. Va arri­bar al Barça amb aquesta con­dició, i l'accepta amb la fe dis­ci­pli­nada d'un monjo de clau­sura. La cosa can­via quan arriba la com­pe­tició de la copa. Pinto és el titu­lar indis­cu­ti­ble i Valdés ha de que­dar-se a la ban­queta. El tor­neig del KO és l'esce­nari ideal per a les rei­vin­di­ca­ci­ons del gadità. Als 35 anys, i en la recta final de la seva car­rera, sap que cada opor­tu­ni­tat que té de degus­tar el fut­bol d'alt nivell és una ocasió única per gau­dir del millor fut­bol del pla­neta.

Dir Pinto és dir copa per al Barça i ahir l'andalús va bri­llar de manera excep­ci­o­nal fent tres atu­ra­des de mèrit, un rebuig i una altra pilota, a un xut de Rubén Cas­tro, es va esta­ve­llar al seu tra­ves­ser. Va demos­trar que té intac­tes els refle­xos que li van donar un lloc al Celta de Vigo, en el qual va asso­lir el Zamora. Unes pres­ta­ci­ons a Balaídos que no van pas­sar des­a­per­ce­bu­des per als tècnics blau­grana quan ana­ven a la recerca d'un por­ter de nivell per suplir Valdés quan fos neces­sari. Ahir Pinto va bri­llar i ho va tor­nar a fer en un par­tit de copa. La seva copa. La mateixa sobri­e­tat i la mateixa eficàcia que va mos­trar fa dues tem­po­ra­des a Mallorca, en les semi­fi­nals de tor­nada a l'Ono Estadi, on una atu­rada seva des del onze metres a Pep Martí va obrir el camí del tri­plet. Ahir al Camp Nou es van tor­nar a reviure les matei­xes sen­sa­ci­ons d'aquell 2009 màgic. Pinto va estar atent en els ins­tants més crítics del par­tit i quan més patia el con­junt de Guar­di­ola. Després va arri­bar el reci­tal de Messi amb el seu hat-trick, el gol de Pedro i el de Keita, que tan­cava la mà de gols. Ningú no recor­darà el reguit­zell d'atu­ra­des de Pinto, però ell va aban­do­nar anit el Camp Nou amb la segu­re­tat d'haver fet la feina ben feta. Sap que són els seus moments per­so­nals de glòria i pel seu cap només passa aixe­car la copa el mes d'abril i ence­tar un altre any tri­om­fant. No vol tor­nar a patir una eli­mi­nació pre­ma­tura com l'any pas­sat amb el Sevi­lla en què, tot i fer una gran eli­mi­natòria, el Barça va topar amb un Palop grandiós. Ahir Pinto va fer la pri­mera mos­se­gada al títol de copa.

Pinto va fer ahir la pri­mera mos­se­gada al títol de la copa en com­ple­tar una actu­ació pro­di­gi­osa