Un sentiment d'alliberament ha recorregut l'espina dorsal del Barça. Tots els estaments, des de la directiva fins als jugadors, van fer ahir un sospir alleujador: Guardiola, per fi, havia donat llum verd per fer pública la seva renovació per una altra temporada. Aquest fet és d'una magnitud transcendental per a l'entitat. Guardiola no és un tècnic normal i va més enllà de tenir les simples qualitats tàctiques que se li requereixen a un preparador esportiu. El de Santpedor és l'eix vertebral d'aquest Barça del segle XXI. La seva ascendència sobre l'equip és total i fa d'element cohesionador primordial. Ell actua com el guardià de la fórmula màgica dels èxits esportius que han catapultat el club blaugrana a signar les planes més brillants de la seva centenària història. Guardiola només ha necessitat dos anys i mig per assentar una càtedra, per traçar un full de ruta llegendari i aixecar l'admiració arreu on va. Ho ha fet inculcant als seus deixebles una barreja de disciplina marcial, però amb la gran virtut de no ofegar la creativitat. Un difícil equilibri que han perseguit molts entrenadors al llarg de dècades, tot i que ell és l'únic que ha trobat la pedra filosofal. Té els ingredients precisos per ser un mestre de l'alquímia i transformar en or elements que semblaven secundaris per als ulls de molts, com agafar Pedro i Sergio Busquets i transformar-los en estrelles mundials. Aquesta capacitat d'anticipar-se al que ningú veu és la gran arma de Pep. El de Santpedor sempre va ser un jugador fràgil físicament, però també sempre va demostrar que la seva capacitat de joc depenia més del cervell que no de l'impuls de les seves cames.

Ara ha adequat aquestes característiques a l'univers de les banquetes i ha encaixat les peces en el microcosmos blaugrana. Ell millor que ningú coneix com es mou i respira el sentiment blaugrana. Sap de la cadència melancòlica que impregna l'entitat amb el bagatge dels seus disset anys com a jugador. Un camí que va recórrer per la Masia i després pels onze anys que va estar en el primer equip. Aquest coneixement intrínsec del club és l'altra gran virtut que té en el seu currículum. Ningú, ni presidents, jugadors, exjugadors i aficionats pot explicar què és ser culer a un Guardiola que va ser un mite al terreny de joc abans de ser-ho a les banquetes. Ell millor que ningú coneix la fragilitat de Can Barça, els seus estats permanents de pessimisme, que superen amb escreix els d'optimisme. En si, Guardiola és una enciclopèdia vivent del barcelonisme contemporani. Ell ha mamat des de fa vint anys l'eclosió del nou Barça, el que va arrencar amb Johan Cruyff. Des de llavors, de la tristesa, més pròpia d'un fado portuguès s'ha passat a l'alegria contagiosa de la cúmbia. El Barça signa golejades inversemblants amb la mateixa rapidesa que Usain Bolt corre els cent metres llisos. I ho fa amb un cànon estètic renaixentista, però sense caure en el barroquisme superflu. Línies clares i diàfanes que ratllen el minimalisme més purista. Una nova manera d'interpretar el joc. L'escultor del projecte, que té la dèria d'un artesà, és Guardiola. Pep és la raó, la clau de volta d'aquest Barça actual i, alhora, el seu taló d'Aquil·les. El Barça s'entén amb Guardiola, i sense ell a la banqueta aquest equip de llegenda podria tenir data de caducitat. Això ho sap prou bé la directiva, l'entorn i els jugadors, que sospiraven fins a l'extrem de la súplica perquè el guru blaugrana renovés. Ell dicta el guió a seguir, i la resta del club el segueix amb el mateix mimetisme d'un camaleó. No hi ha lloc per discutir sobre un tècnic que es coneix el club de dalt a baix. A la seva intel·ligència natural hi afegeix els èxits esportius. En dos anys i mig ha aconseguit vuit títols i ningú dubta que aquest curs continuarà enduent-se més trofeus amb la complicitat dels seus deixebles. I és que Guardiola és l'oracle del club, semblant al famós Delfos, on acudien els grecs per preguntar als déus qüestions inquietants del futur. Pep té totes les respostes del present i el futur desades al seu Mac. Una anàlisi calculada al mil·límetre com a gestor metòdic. No deixa res per a la improvisació, ni tan sols, el dia de la seva renovació, en uns dies sense futbol entre setmana i a les portes de l'eliminatòria de Champions contra l'Arsenal. Era temps de tancar debats i centrar-se en el primordial: competir.