Jugar bé o guanyar? El joc o el resultat? Deu ser el dilema més antic del futbol. I cent anys després, continua generant debat. La primera ronda de partits dels vuitens de final de la Champions ha servit per testar el nivell d'uns i altres després de dos mesos de parèntesi a Europa i un altre cop ha sorgit la paradoxa. La millor exhibició de futbol la va fer el Barça a l'estadi de l'Arsenal, però en canvi l'equip blaugrana és l'únic equip visitant que va perdre. I, si parlem de candidats al títol, el Manchester United, el Real Madrid (empat), el Chelsea i el Bayern (victòria) van encarrilar les eliminatòries amb menys futbol que el Barça i només l'Inter –0-1 contra el Bayern– va encaixar un resultat pitjor.

Òbviament, tots els aficionats del món marxen del camp més contents si el seu equip guanya que si perd, i els barcelonistes, en això, no són diferents. Ara mateix somien a arribar a la final de Wembley i a revalidar el regnat futbolístic del seu equip, qui sap si culminant un altre triplet com el 2009. L'amenaça d'una eliminació contra l'Arsenal –és lògic– alimenta, doncs, el dubte, de la mateixa manera que molts seguidors de la taronja mecànica de Cruyff haurien canviat la victòria moral en el mundial del 1974 pel títol que es va endur l'Alemanya de Beckenbauer.

Però per grossa que sigui la branca, no ens pot impedir veure el bosc. Hi ha dues qüestions que és fonamental no ignorar en aquest afer, simplement perquè neguen la major, és a dir, neguen el dilema. Una, el Barça de Guardiola ja ha demostrat a bastament que no cal triar, que és possible guanyar-ho tot apostant sense reserves pel futbol vocacional que caracteritza l'estil Barça, basat en l'atac, el talent, l'associació, la velocitat de pilota, la pressió a camp contrari i la solidaritat dels jugadors. I dues, jugar bé no implica necessàriament competir bé.

Hi ha dues expressions omnipresents en el discurs de Guardiola. «Ser nosaltres mateixos» parla de la filosofia de joc irrenunciable de l'equip, el seu estil; i «competir bé» posa l'accent en un grapat d'aspectes que van de la disciplina tàctica a l'encert en l'execució del que s'entrena, passant per la concentració, el ritme i la intensitat en els accions. El Barça va jugar bé al camp de l'Arsenal, va ser superior durant quasi tot el partit, el seu futbol el va tornar a posar en la pole position de la cursa per guanyar aquesta Champions, però no va competir tan bé. Per això va perdre un partit que mereixia guanyar clarament.

No és la primera vegada que passa en l'etapa Guardiola. Per futbol, l'equip blaugrana hauria hagut de superar el Sevilla (copa) i l'Inter de Milà (Champions) la temporada passada, però no ho va aconseguir. És normal. Són humans i cap equip pot guanyar sempre. El que sí que es pot dir és que el de Guardiola ho fa més del que és normal. Per això està fent història i suma vuit dels deu títols que ha disputat des del 2008 fins ara. És el magnífic resultat de l'aposta de màxims del Barça.

I és una aposta fiable. La prova és que per tercera temporada seguida l'equip de Guardiola és en totes les travesses. Líder destacat de la lliga, finalista de la copa i encara favorit en la Champions. Perquè el 2-1 encaixat a Londres, malgrat tot, continua sent un resultat assequible per ser en els quarts de final de la Champions per sisè any consecutiu.