Segur que quan David Villa va arribar a casa de matinada, va respirar alleujat per poder acomiadar el dia. Va ser una jornada especialment intensa i emotiva per a l'asturià. Potser massa. Al matí, li va tocar assistir a Avilés a la vista del judici en què el seu antic representant, José Luis Tamargo, li reclamava sis milions d'euros en concepte de comissió pel seu traspàs al Barça. Un avió privat el va conduir directament a València, on va arribar al voltant de les dues del migdia, i poques hores després tornava a trepitjar per primera vegada la gespa de la que va ser casa seva durant cinc temporades: Mestalla. Un cúmul d'emocions que van desembocar en una victòria agònica i soferta. Al matí, la declaració de Tamargo el va obligar a abandonar la sala molt enfadat i a punt d'esclatar en plors. Per sort, tant els representants del Barça –hi van ser Joan Laporta i Txiki Begiristain– com els del València –el president, Manuel Llorente, i el secretari tècnic, Fernando Gómez– havien avalat la seva versió. Al partit, hores després, el joc col·lectiu de l'equip va ser menys fluït que de costum i Villa, aïllat al davant durant molts minuts a la punta d'atac, va tancar una sèrie de quatre partits consecutius marcant. La ratxa golejadora va acabar, precisament, a Mestalla.

La rebuda de l'afició va ser, simplement, indiferent, sense retrets; una reacció previsible tenint en compte que a València Villa va deixar cinc anys de bon futbol i un sucós traspàs –40 milions d'euros– que va caure com a mannà sobre la precària economia del club. L'actitud tèbia de l'afició va coincidir amb l'actuació grisa del davanter. Guardiola, que havia apostat per un dibuix tàctic poc habitual, el va col·locar com a home més avançat en lloc de fer-ho a l'esquerra, com sempre. Tornava al seu estadi i ho feia a la seva posició. Però tot just quan recuperava el seu rol natural, va ser quan va participar menys en el joc d'atac. De les seves botes només van sortir dos xuts a porteria durant els noranta minuts; un de creuat, en la primera part, que es va estavellar al cos de Guaita i un altre, en el segon temps, que va anar a parar sense gaire potència a les mans del porter. En una altra jugada, fins i tot es va emportar les recriminacions de Messi, que li reclamava la passada.

Villa, que amb la samarreta del València sí que havia marcat en els seus retorns a El Molinón i La Romareda –els seus dos primers clubs–, no va poder repetir a Mestalla vestit de blaugrana. Ben tapat per Ricardo Costa i Dealbert, va rebre poques pilotes en condicions i el seu treball insistent en la desmarcada no va trobar premi. Tampoc algunes de les combinacions que va provar, especialment amb Messi i amb les arribades d'Adriano i Alves. Però el dia que no el va acompanyar el lluïment individual, sí que va recollir els fruits de l'esforç col·lectiu: tres punts que acosten el Barça una mica més al títol de lliga. I a l'asturià, encara l'espera una altra cita imminent si el que vol és reivindicar-se a Mestalla: la final de copa del 20 d'abril.

Al matí va haver d'assistir a un judici a Avilés i a la nit la seva antiga afició el va rebre indiferent

L'asturià tanca en el seu retorn a Mestalla una sèrie de quatre partits marcant, però celebra un triomf vital