Dani Alves i Florentino Pérez, una renovació esportiva molt esperada i una brutal andanada contra el Barça mal defensada per la presidència del club. Habilitat versus matusseria, convicció versus por. Una cara i una creu al full de serveis de Sandro Rosell o, vist cronològicament, una creu i una cara amb molt pocs dies de diferència.

La notícia més rellevant quasi sempre és al camp i allà el Barça –s'ha de dir alt i clar– ha fet bé els deures. L'acord era inexcusable, perquè les dues parts es morien de ganes de continuar junts des del minut u de la negociació, però tenia la seva dificultat. La gestió ha estat bona i culmina un procés iniciat en època de Laporta que ara garanteix molta estabilitat esportiva per als pròxims tres o quatre anys.

És clar que Alves té la dimensió i el caixet que té en part gràcies al Barça i és clar també que en cap altre club del món trobaria una fórmula tan enriquida a còpia de futbol+èxits+diners com la que li ofereix el club barcelonista. Però Alves no és només un dels titulars de Guardiola, sinó un dels pilars de l'equip. És el número u en la seva posició i per al Barça perdre'l era clarament baixar el llistó del talent i del rendiment.

Que Alves reclamés una valoració d'acord amb aquest rol esportiu estava més que justificat. I que el club defensés la seva escala salarial i enviés un missatge de contenció de la despesa, també. A partir d'aquí, la negociació ha tingut el recorregut necessari per fer possible l'acord, i l'alt nivell de satisfacció mostrat per les dues parts demostra que tots dos han tingut prou cintura. El jugador, renunciant a una part del que hauria pogut obtenir a fora; i el club, flexibilitzant el seu plantejament salarial per valorar adequadament Alves i no convertir una victòria econòmica en una derrota esportiva.

Han passat menys de 24 hores des que es va anunciar l'acord fins que s'ha vist plasmat en la signatura. Molt menys temps del que va trigar el president del Barça a liderar els socis i el barcelonisme en bloc enfront del maquiavèl·lic afer del dopatge, la COPE i el Real Madrid, que en definitiva és l'atac més bèstia i repugnant que ha rebut el Barça des de Madrid en dècades. Tant va trigar que, quan va sortir, ho va fer tard i malament.

El Barça va fer un comunicat oficial (chapeau!) i va anunciar una demanda (caldrà veure-la firmada i presentada), però en un afer tan greu, que ataca el club en tots els àmbits (jugadors, tècnics, metges, aficionats, imatge, història...) era imprescindible la presència explícita, contundent i inequívoca del president, posant-se al capdavant del sentiment de tots els barcelonistes enfront de l'agressor, fos qui fos.

L'error de càlcul és majúscul. Rosell, per amistat o per vertigen, va fer costat a Florentino Pérez (la famosa trucada del president blanc) i va apuntar només a la COPE, malgrat que a Madrid tothom coneix la connexió Florentino-Alcalá (el periodista) i assumeix que la «font» és el president.

Guardiola (divendres passat) va fer de president in pectore, expressant la mateixa indignació que sentien tots els culers, però apuntant tan amunt com fos necessari. Dos dies després, a roda de l'entrenador, el president Rosell no va ser tan creïble.