El silenci no és el remei. Si Rosell pretén com­pen­sar ara la rellis­cada del 5-0 tor­nant al silenci sis­temàtic tor­narà a come­tre un error de càlcul. La pre­sidència del Barça s'ha d'exer­cir sabent inter­pre­tar el club i el bar­ce­lo­nisme, i per això de cap manera el pre­si­dent pot ser una figura innòcua o tenir una per­so­na­li­tat pusil·lànime. Ni un boca­moll, és clar. Rosell no s'ha de dife­ren­ciar de Laporta ni s'ha de com­pa­rar amb Guar­di­ola. L'expre­si­dent sovint va bar­re­jar el Barça amb els seus interes­sos, però no va ficar la pota com ho ha fet Rosell. I l'entre­na­dor té un pen­sa­ment propi que també ser­veix com a dis­curs de club. Però qui ha de mar­car la línia és el pre­si­dent. Quan cal­gui i amb la forma i el fons ade­quats. Ningú ha dit que ser pre­si­dent del Barça havia de ser fàcil.