Cinquanta mil aficionats repartits a parts iguals entre el blanc i el blaugrana ompliran avui les grades de Mestalla per seguir el duel entre els dos equips més en forma del futbol europeu; per presenciar com els dos últims Pilota d'Or, Messi i Cristiano, tornen a enfrontar les seves virtuts; per valorar els models futbolístics dels dos entrenadors, Mourinho i Guardiola, que han aixecat les dues últimes Champions –un amb l'Inter, l'altre amb el Barça–, i per veure en acció, dividits en les files dels dos equips, onze integrants d'aquell equip que es va coronar campió del món a Sud-àfrica. És la primera vegada des de la final de copa del 1990, a més, que el Barça i el Madrid es juguen un títol a un sol partit. Un escenari immillorable, doncs, per disfrutar del futbol i de la rivalitat. També per posar a prova, cara a cara, dues maneres d'entendre aquest esport. Per una banda, el Real Madrid de Mourinho, un tècnic que durant els anys al Porto, al Chelsea, a l'Inter i ara al Madrid ha fet de la fortalesa defensiva, de la pressió i del joc directe un senyal d'identitat. Un estil rocós, agressiu com cap altre, que en l'últim clàssic del Bernabéu va aprofundir en les seves essències amb Pepe manant al mig del camp i amb tot el Madrid llançant pilotes a l'esquena de la defensa del Barça. Al davant, una aposta ben diferent, la del futbol de toc, pacient, precís i delicat que Guardiola va recollir dels seus predecessors –Rijkaard, Van Gaal, Cruyff...– i que ha anat farcint de sacrifici i disciplina tàctica. Fins ara, els precedents afavoreixen aclaparadorament Pep, que contra el Madrid ha encadenat cinc victòries i un empat, el del Bernabéu, que també es podria considerar gairebé un triomf si es té en compte que sentenciava la lliga a favor dels blaugrana.

Si en la lliga el Barça pot confiar en el fet que la solidesa del seu joc col·lectiu li aporti la regularitat que no tenen altres equips, en les eliminatòries els detalls sempre són més determinants, i en només 90 minuts, aspectes concrets com ara les jugades a pilota aturada o les individualitats de certs jugadors adquireixen molta més importància que en les competicions llargues. En el cas del Madrid, un equip que defalleix en el joc posicional però que excel·leix en l'estratègia i en les embranzides d'homes com ara Cristiano Ronaldo, Di María i Özil, el perill és clar. El Barça l'intentarà combatre amb la filosofia de sempre. «Jugant, simplement jugant a futbol», repetia ahir Guardiola. El tècnic no canviarà la seva filosofia i tampoc es preveuen gaires variacions respecte a l'onze que va jugar el clàssic de dissabte, excepte un parell de posicions concretes. Al darrere, no ha aclarit si jugarà Puyol, que ahir es va entrenar sense dolor –si no ho fes, Mascherano exerciria de central–, i al davant el dubte és si continuar comptant amb Pedro o donar entrada a Keita –llavors, Iniesta avançaria la posició–. Al Madrid, tampoc s'esperen revolucions. La baixa per sanció d'Albiol donarà entrada a Arbeloa –Ramos ocuparà l'eix de la defensa– i al davant Mourinho haurà de retirar un punta –Benzema o Di María– per fer lloc a Özil. L'aposta per Pepe al mig del camp, en canvi, sembla que es mantindrà, ja que la seva actuació voluntariosa en el duel del Bernabéu ha provocat un esclat d'eufòria en bona part de l'entorn blanc.

Serà el segon d'una sèrie de quatre clàssics que aviat es traslladarà a Europa. Aquest serà l'únic, però, que decidirà un títol en 90 minuts. El Barça, líder del palmarès amb 25 victòries en 34 finals; el Madrid, en un torneig amb cert aire de malastrugança, ja que de les 37 finals disputades només n'ha guanyat 17. Després de mesos de polèmiques, de retrets arbitrals, de declaracions fora de to i de campanyes mediàtiques, el Barça i el Madrid es veuen ara les cares en la final més atractiva. Aquest cop, per fi, amb el futbol com a protagonista.