El leitmotiv de la temporada, tots ho sabíem des del principi, era i és l'hegemonia futbolística del Barça i l'ofensiva del Madrid per liquidar-la. Amb Florentino, Cristiano i 300 milions no n'hi va haver prou i per això va arribar Mourinho. Però tampoc. Falta el cinquè clàssic de la temporada –dimarts que ve–, que dictarà la sentència, però els quatre anteriors ja han deixat clar el veredicte perquè els arguments del Barça són sòlids i estan provats. I els del Madrid, els de Florentino, els de Mourinho, no estan a l'altura ni de les seves ambicions, ni del prestigi del club blanc.

La copa del Rei no justifica els costos, perquè a la gespa ha quedat cristal·lí que el Barça és el millor. El 5-0 del Camp Nou va ser un símptoma. Els 8 punts de distància en la lliga són una evidència. El 0-2 de la Champions és un testimoni concloent. El 8-2 blaugrana dels duels directes és prova documental. I la prova gràfica irrefutable, el Madrid tancat des del minut 1 de la semifinal, el Bernabéu xiulant desconcertat, Higuaín, Benzema, Adebayor i Kaká a la banqueta, i Ronaldo impossibilitat de liderar un equip que ni té la pilota ni la vol. I al darrere, Mourinho amagat esperant el cop de sort de Mestalla, amb una llista a la carta de decisions arbitrals a la butxaca com a salconduit.

Aquest cop no va citar Einstein, però va semblar Hamlet, demanant-se «per què?». El seu discurs de mans negres, competició adulterada i el poder amagat del Barça és recurrent. Un altre passatge calculat de la seva mascarada. A la lliga ni li van qüestionar, i així els va; a la UEFA, si el sancionen, pagarà la multa amb el sou d'un dia, màxim dos. I, en canvi, l'ombra de l'escàndol, com més gran millor, taparà el fracàs al terreny de joc, el seu fracàs, el de la seva proposta.

Dos cops ha tombat Mourinho el Barça en la Champions. Amb el Chelsea el 2005 gràcies a l'error de Collina (falta clamorosa de Carvalho a Valdés) a Stamford Bridge; i amb l'Inter el 2010 gràcies als errors de Benquerença a San Siro (penal a Alves no assenyalat i gol en fora de joc de Milito). Així de fàcil es desmunta la delirant teoria del ‘poder', i això sense parlar d'Undiano, l'àrbitre de la final de copa i de Muñiz, el del clàssic de lliga.

Naturalment, Mou coneix la veritat. Però li convé mentir, com en l'afer de les expulsions. Stark podria haver tret la groga, és cert, però jugar amb foc té aquestes coses. Pepe, Ramos, Arbeloa, Alonso, Albiol, Lass, Khedira, Marcelo... viuen a la frontera entre la intensitat i la intimidació per fer rendible l'estratègia de l'entrenador. I sovint els surt bé. Pepe es va estalviar l'expulsió en la lliga i la copa; Arbeloa (agressió) i Alonso (placatge) en la copa; i Ramos (mà), Marcelo i Adebayor (agressió) en la Champions. La vermella a Pepe és part d'aquest joc de risc.

El 0-2 de dimecres al Bernabéu va fer justícia al Barça, que és millor; a Guardiola, que va guanyar el combat real a la gespa; a Messi, que va exercir de número u camí de la tercera Pilota d'Or; a la plantilla blaugrana, que va tornar a respondre davant l'adversitat; i al futbol, que es juga amb la pilota. Però també va fer justícia a Mourinho, despullant-lo d'atrezzo i mostrant-lo el culpable directe del futbol raquític del Madrid que avui fa la volta al món, del malbaratament d'una plantilla de 400 milions i del desprestigi d'un discurs delirant, obsessiu i personal que només s'empassen els de la bena als ulls, que cada cop són menys, i Florentino Pérez, mentre li sigui útil.