Barça

El Barça tornarà on va ser feliç

Buscarà al màgic estadi de Wembley la quarta lliga de campions de la seva història

Va empatar amb el Real Madrid en un xoc vibrant que sempre va saber dominar

Pedro i Marcelo, els golejadors en la nit del retorn d'Eric Abidal al camp

Els blancs acaben el quart duel com van començar: protestant per l'arbitratge

Abi­dal per l'aire, man­te­jat pels com­panys. Què era més impor­tant què això? Algun dels juga­dors del Barça és capaç de dir una cosa més relle­vant que veure ahir l'Abi sal­tant al camp, peto­ne­jat pel capità abans d'entrar-hi, com si es tractés d'una bene­dicció? Bona part del mèrit, o pot­ser tota, és de Guar­di­ola i Vila­nova, capaços de trans­for­mar en posi­tiva l'ener­gia que es va gene­rar al vol­tant del drama d'Abi­dal. Era fàcil refu­giar-se en el xoc emo­ci­o­nal que va rebre el grup. Però no. Ahir l'Abi volava pels aires i queia als braços dels com­panys, els braços d'un grup que sap sos­te­nir-se.

El Barça torna a Wem­bley no com l'equip novell a la recerca de la seva pri­mera ale­gria. Aviat farà vint anys d'aquell viatge de l'equip dels som­nis de Johan. Dues dècades que con­ver­gei­xen en aquest pre­sent. Una altra vegada en menys de sis mesos, el Barça va mos­trar a 224 països de tot el món el que van veure en directe de quina manera pensa i exe­cuta això que es diu fut­bol. I com sot­met el mili­o­nari Madrid.

El Barça llui­tarà a Lon­dres per la quarta Cham­pi­ons, la que farà una mica de justícia a la seva història.

La gran incògnita sobre com sor­ti­ria el Real Madrid es va reve­lar ràpida­ment, perquè mai en els tres par­tits ante­ri­ors havia mos­trat tanta ambició com els pri­mers minuts del duel d'ahir. Pres­si­o­nant la sor­tida del Barça i bus­cant por­te­ria en menys de qua­tre pas­sa­des. Tanta inten­si­tat no es traduïa en oca­si­ons, però. Pas­sava una cosa estra­nya: el Madrid no ofe­ria aque­lla imatge de sub­missió tan vista dar­re­ra­ment. Per moments, el Barça sem­blava un d'aquells boxe­ja­dors bur­le­tes que pre­gun­ten a un rival menor si el que està donant són els millors cops que té. Perquè el Madrid s'acos­tava a tres quarts de camp, mirava de dibui­xar alguna pas­sada amb sen­tit, però, a l'hora de la veri­tat, tot era foc d'ence­nalls.

El Barça s'havia acos­tat a Casi­llas amb un xut tou d'Ini­esta i des del minut 12 Car­valho anava car­re­gat amb una groga per haver mirat d'atu­rar Leo Messi. El por­tuguès hau­ria d'haver vist la ver­me­lla al cap de mitja hora de joc, per una altra falta a l'argentí. L'àrbi­tre el va indul­tar.

Un cop de cap de Ser­gio Bus­quets va ser el tret de sor­tida del Barça. Va ser com­mo­ve­dor veure com es des­ple­gava en cada movi­ment ofen­siu l'equip de Guar­di­ola. Guiats per Leo Messi, els blau­grana van fer que tre­ballés de valent Casi­llas, que ja sem­bla can­sat de tanta heroïcitat. La metra­lla del Barça sem­blava impa­ra­ble. Messi en tres oca­si­ons i, segui­da­ment, Villa i Pedro van bui­dar l'arse­nal con­tra la por­te­ria d'Iker, de vega­des ràpid i d'altres afor­tu­nat.

Per més ner­vi­osa que es posi la parròquia, a vega­des no cal un gol per traçar una línia invi­si­ble entre un equip i el rival. La manera de con­duir-se dins del duel, la segu­re­tat i la con­fiança en l'exe­cució esta­blei­xen la jerar­quia del matx. L'un és el que mana. L'altre, el que somia i corre. Els atacs inces­sants del Barça no van modi­fi­car el resul­tat, però van fer que el Madrid es replegués espo­ru­guit.

L'evidència que el Barça havia sabut des­xi­frar ràpida­ment el par­tit va ser una jugada que va aca­bar en córner. Una llarguíssima pos­sessió al mig del camp, amb pas­sa­des cur­tes, des­mar­ca­des de suport, de rup­tura, i molta paciència fins a tro­bar la pas­sada pro­funda per a l'esca­lada d'Alves. La jugada es va diluir, però va tenir un valor incal­cu­la­ble per a la con­fiança dels nois de Guar­di­ola.

El par­tit va dei­xar veure més que mai de la natu­ra­lesa de cada equip. Perquè a pesar de les seves neces­si­tats, el con­junt de Mou­rinho no està dis­se­nyat per a la pos­sessió, el camí més reco­ma­na­ble per manar i remun­tar, sinó per a la ver­ti­ca­li­tat i la sor­presa. El Barça, en canvi, s'ali­menta de l'har­mo­nia del pri­mer toc i la des­mar­cada.

El Madrid va repe­tir fórmula en l'inici de la segona part. Una manera de demos­trar que només al 120 per cent es pot dis­cu­tir un par­tit con­tra el Barça.

Durant aquells minuts es va gene­rar la jugada a la qual s'aga­farà el madri­disme més ranci per pro­tes­tar. Cris­ti­ano cau sobre Masc­he­rano a la porta de l'àrea blau­grana, li impe­deix defen­sar la jugada i Higuaín es queda sol davant de Baldés. L'àrbi­tre xiula abans que l'argentí definís al segon pal. La falta va ser clara.

De seguida es va diluir el Madrid, hip­no­tit­zat pel toc, avor­rit de córrer. Va ser lla­vors quan Valdés va ini­ciar un atac, va assis­tir Ini­esta a les tres quarts de camp i el man­xec va habi­li­tar Pedro, que va defi­nir amb l'esquerra i va tren­car una ratxa de deu par­tits sense gols. Genial fins i tot a l'hora de les omis­si­ons, Messi era en rea­li­tat el des­ti­na­tari de la pas­sada d'Ini­esta, però es va que­dar quiet, va dei­xar que passés la pilota, cons­ci­ent que era Pedro el que estava més ben col·locat per rebre i mar­car.

Des la seva suite de luxe d'un hotel pro­per a l'estadi, Mou­rinho va enviar Ade­bayor al camp amb la missió clara d'apli­car la violència en cada pilota divi­dida. Era el mis­satge des­truc­tiu del Madrid. El fut­bol a penes li va ser­vir per empa­tar, després d'un errada col·lec­tiva en el mar­catge. Gol dels blancs i mitja hora per dis­pu­tar encara.

L'empat no can­vi­ava les coses. El Madrid havia de fer dos gols més, tres en total, els matei­xos que havia de mar­car abans que el Barça fes el seu. Però era feina de l'amfi­trió evi­tar que els blancs apro­fi­tes­sin l'impuls anímic de no sen­tir-se del tot enfon­sats.

Del minut 18 –el del gol del Madrid– fins al final, el Barça va ofe­rir, pos­si­ble­ment, l'exhi­bició més arro­do­nida de madu­resa fut­bolística. Va avor­tar cada intent del Madrid, es va fer l'amo del rellotge fins a treure de polle­guera gent de fama de cava­ller com Xabi Alonso, des­fi­gu­rat per les seves quei­xes a l'àrbi­tre.

Pel que fa a la resta, Abi­dal va ser el més impor­tant de tot el que va pas­sar ahir. La reserva anímica d'un equip irre­pe­ti­ble al qual l'espera Wem­bley.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)