El Real Madrid és com un cotxe atra­pat en un toll de fang. Com més acce­lera, més fondo fa el forat. Com més crida histèric el con­duc­tor pit­jant l'acce­le­ra­dor, més s'allu­nya de resol­dre la situ­ació. Aquest arti­cle es podria haver titu­lat ence­fa­lo­grama pla, però Cris­ti­ano Ronaldo, que coneix el tema de pri­mera mà, se'n va inven­tar un de millor. Et voilà.

A Mou­rinho li va a la mida el paper de flau­tista d'Hamelín. Ell entona el seu relat para­noic, i tot el Madrid s'hip­no­titza i repe­teix la can­ta­re­lla. El dia que el flau­tista fugi, els petits can­tors des­per­ta­ran sense saber on són ni què dimo­nis estan fent i ja no reco­nei­xe­ran el seu club. Lla­vors tin­dran un pro­blema. De moment, can­ten, i el món del fut­bol se'ls mira com qui con­tem­pla un feno­men para­nor­mal.

Perquè ja és curiós que un tipus com CR7, que ha cos­tat 96 qui­los, que vol mar­car diferències, que xuta més que ningú al món –amb una mit­jana de set rema­ta­des entre pals per par­tit (i més del doble si comp­tem els que van fora)–, surti del Camp Nou dient que al seu equip l'han robat, quan ell no ha estat capaç de rema­tar ni una sola vegada.

«O això can­via o dei­xem que el Barça jugui sol», va dir després de l'eli­mi­nació, però ho podria haver fir­mat durant el par­tit d'anada al Ber­nabéu, quan dema­nava més ambició a la gespa, men­tre el flau­tista de la ban­queta dei­xava el Barça sol jugant amb la pilota. Ronaldo hau­ria pre­fe­rit jugar aquest duel de blau­grana, perquè fins i tot ell sap que l'equip de Guar­di­ola és el que ha posat el fut­bol, les rema­ta­des i el gol en els 180 minuts de l'eli­mi­natòria. La seva con­clusió? Era «missió impos­si­ble IV» i tenia raó, perquè el pla del seu entre­na­dor era defen­sar molt bé i que fos l'altre qui es cansés, es frustrés i s'equi­voqués, sense tenir en compte que l'altre pot­ser no falla­ria, pot­ser mar­ca­ria i que l'àrbi­tre pot­ser apli­ca­ria el regla­ment i cas­ti­ga­ria una tre­pit­jada, una entrada vio­lenta i la falta sis­temàtica (31 en van fer al Camp Nou). Amb aquest pla i con­tra aquest Barça era, efec­ti­va­ment, missió impos­si­ble.

Però, és clar, CR7 no es refe­ria a això, sinó a l'àrbi­tre, a la con­xorxa pla­netària. Ell, Mou­rinho, el Madrid, neces­si­ten la tapa­dora arbi­tral i les llis­tes d'altes i bai­xes de l'estiu perquè els falta la humi­li­tat necessària per reconèixer: un, que Casi­llas va ser el millor al Camp Nou, men­tre que Higuaín, CR7, Kaká, Di María, Alonso i Mar­celo, tots junts, només van fer una rema­tada a por­te­ria; dos, que va ser el Barça el que els va negar la pilota, l'espai i les oca­si­ons, fent només deu fal­tes; tres, que va ser el Barça el que va xutar a por­te­ria (vuit cops); qua­tre, que els de Guar­di­ola van ser tècni­ca­ment i tàcti­ca­ment millors; i cinc, que l'àrbi­tre els va per­do­nar l'expulsió de Car­valho, Lass i Ade­bayor.

El Madrid no pot accep­tar que el seu pro­jecte basat en el poder del diner i l'acu­mu­lació de cro­mos no ha pogut amb la jerar­quia d'aquest Barça for­jat amb una filo­so­fia espor­tiva, un fut­bol iden­ti­tari i el foc lent a la Masia... I molta humi­li­tat, jus­ta­ment. Perquè és aquesta humi­li­tat la que l'ha man­tin­gut poderós per ter­cer any con­se­cu­tiu; la que li per­met després de per­dre una copa, feli­ci­tar el rival i fer autocrítica per ser millor en el pròxim duel. La mateixa que d'aquí a Wem­bley els impul­sarà a bus­car l'eficàcia gole­ja­dora per ser millors con­tra el Uni­ted.

Men­tres­tant, a Madrid, molt pocs veuen el que veu tot el món. La resta estan enca­llats al fang, amb àrbi­tres, con­xor­xes i nous fit­xat­ges, pit­jant l'acce­le­ra­dor dis­po­sats, sem­bla, a ence­tar el guió de la pròxima missió, MI-V.