El Real Madrid és com un cotxe atrapat en un toll de fang. Com més accelera, més fondo fa el forat. Com més crida histèric el conductor pitjant l'accelerador, més s'allunya de resoldre la situació. Aquest article es podria haver titulat encefalograma pla, però Cristiano Ronaldo, que coneix el tema de primera mà, se'n va inventar un de millor. Et voilà.

A Mourinho li va a la mida el paper de flautista d'Hamelín. Ell entona el seu relat paranoic, i tot el Madrid s'hipnotitza i repeteix la cantarella. El dia que el flautista fugi, els petits cantors despertaran sense saber on són ni què dimonis estan fent i ja no reconeixeran el seu club. Llavors tindran un problema. De moment, canten, i el món del futbol se'ls mira com qui contempla un fenomen paranormal.

Perquè ja és curiós que un tipus com CR7, que ha costat 96 quilos, que vol marcar diferències, que xuta més que ningú al món –amb una mitjana de set rematades entre pals per partit (i més del doble si comptem els que van fora)–, surti del Camp Nou dient que al seu equip l'han robat, quan ell no ha estat capaç de rematar ni una sola vegada.

«O això canvia o deixem que el Barça jugui sol», va dir després de l'eliminació, però ho podria haver firmat durant el partit d'anada al Bernabéu, quan demanava més ambició a la gespa, mentre el flautista de la banqueta deixava el Barça sol jugant amb la pilota. Ronaldo hauria preferit jugar aquest duel de blaugrana, perquè fins i tot ell sap que l'equip de Guardiola és el que ha posat el futbol, les rematades i el gol en els 180 minuts de l'eliminatòria. La seva conclusió? Era «missió impossible IV» i tenia raó, perquè el pla del seu entrenador era defensar molt bé i que fos l'altre qui es cansés, es frustrés i s'equivoqués, sense tenir en compte que l'altre potser no fallaria, potser marcaria i que l'àrbitre potser aplicaria el reglament i castigaria una trepitjada, una entrada violenta i la falta sistemàtica (31 en van fer al Camp Nou). Amb aquest pla i contra aquest Barça era, efectivament, missió impossible.

Però, és clar, CR7 no es referia a això, sinó a l'àrbitre, a la conxorxa planetària. Ell, Mourinho, el Madrid, necessiten la tapadora arbitral i les llistes d'altes i baixes de l'estiu perquè els falta la humilitat necessària per reconèixer: un, que Casillas va ser el millor al Camp Nou, mentre que Higuaín, CR7, Kaká, Di María, Alonso i Marcelo, tots junts, només van fer una rematada a porteria; dos, que va ser el Barça el que els va negar la pilota, l'espai i les ocasions, fent només deu faltes; tres, que va ser el Barça el que va xutar a porteria (vuit cops); quatre, que els de Guardiola van ser tècnicament i tàcticament millors; i cinc, que l'àrbitre els va perdonar l'expulsió de Carvalho, Lass i Adebayor.

El Madrid no pot acceptar que el seu projecte basat en el poder del diner i l'acumulació de cromos no ha pogut amb la jerarquia d'aquest Barça forjat amb una filosofia esportiva, un futbol identitari i el foc lent a la Masia... I molta humilitat, justament. Perquè és aquesta humilitat la que l'ha mantingut poderós per tercer any consecutiu; la que li permet després de perdre una copa, felicitar el rival i fer autocrítica per ser millor en el pròxim duel. La mateixa que d'aquí a Wembley els impulsarà a buscar l'eficàcia golejadora per ser millors contra el United.

Mentrestant, a Madrid, molt pocs veuen el que veu tot el món. La resta estan encallats al fang, amb àrbitres, conxorxes i nous fitxatges, pitjant l'accelerador disposats, sembla, a encetar el guió de la pròxima missió, MI-V.