D'aquí a unes poques hores, la final de Wembley posarà punt final a la temporada. Fa dies que imaginem quina mena de partit veurem. O més ben dit, quin Manchester veurem, perquè al Barça ja el donem per suposat. És difícil de triar una sola virtut de l'equip de Guardiola, perquè en té un bon grapat i, entre les quals, aquesta personalitat que el fa identificable en qualsevol situació. Però després d'haver estat campió de tot i d'haver col·leccionat nou títols d'un total de tretze competicions disputades, una de les virtuts més importants ha de ser per força el fet de saber guanyar.

No és tenir talent, ni una bona estructura tàctica ni ofici per superar els rivals. En la seva primera roda de premsa, el tècnic blaugrana ho va definir amb la solemnitat d'aquell «persistirem». Però fins i tot el fet de persistir té una prèvia, que és saber pair tant la victòria com la derrota. I això vol dir entendre que un competeix contra el rival i contra les circumstàncies, però sobretot contra un mateix. Quan es perd, és relativament fàcil detectar els errors, acceptar-los i corregir-los. Quan es guanya, la dificultat és molt més gran. I, justament, aquí hi ha el camí de l'excel·lència.

Per això aquest Barça, en el seu tercer any, ha continuat superant rècords, propis i aliens. Perquè tots els que en formen part (jugadors, tècnics i staff), tot i haver guanyat dues lligues consecutives, una Champions, un mundial de clubs –alguns, també el de seleccions–, una copa, una supercopa d'Europa, dues supercopes d'Espanya, nombrosos premis individuals i un munt d'elogis, han entès que podien ser encara millors i que allò de «tot guanyat, tot per guanyar» era alguna cosa més que un eslògan afortunat.

Aquest convenciment és el que els ha portat a continuar esforçant-se i sacrificant-se per corregir errors, defectes i imperfeccions partit darrere partit i temporada darrere temporada. La maduresa de l'equip, la confiança del grup i els automatismes dels jugadors hi ajuden, sens dubte, però per tenir aquesta actitud has de ser ric en humilitat, en il·lusió, en capacitat de sacrifici, en amor per aquest esport i en respecte per la professió...

El resultat el tenim a la vista aquesta setmana. Diumenge passat es va acabar la lliga, la tercera consecutiva del Barça, amb 95 punts, amb millor primera volta de la història, amb 14 victòries en 18 partits fora de casa... I amb la certesa que aquest equip és millor que l'any passat i que l'anterior. I demà s'acabarà la Champions i l'equip de Guardiola tornarà a ser un dels protagonistes d'aquest partit per a escollits.

No sabem quin serà el desenllaç demà a la nit a Londres. El que sabem és que ni el Barça ni tot el barcelonisme afronten aquest partit amb por. L'afronten amb confiança i amb optimisme. Perquè aquest equip ha demostrat a bastament que dóna la cara, que toca de peus a terra i que sap competir. Perquè sap guanyar.

I no, saber guanyar potser no és la millor virtut del Barça, però sí que ha estat la millor notícia d'aquesta tercera temporada d'èxits. La que converteix un any memorable (les sis copes del 2009) en un cicle gloriós sense data de caducitat (2008-?) passi el que passi a Wembley.