Aquest títol no pretén parlar de la fi de res (i encara menys de la fi del món segons el calendari maia), ni tan sols del principi de la fi de res. Ben al contrari, es tracta de visualitzar la continuació d'un Barça que aquests dies transita per l'apoteosi d'un cicle victoriós. Quin equip veurem d'aquí a un any, quines sensacions haurà transmès. I quin rendiment en traurà. Perquè tot això depèn de la capacitat del club i l'equip de persistir en els valors que ara tothom es posa a la boca quan parla del Barça de Guardiola. La inèrcia no és suficient.

Els que disfrutem del futbol, ens ho passem divinament amb aquest Barça i per això aquests dies repassem les imatges mentals del directe a Wembley, gastem el DVD de la final contra el United i enriquim l'àlbum virtual d'una temporada extraordinària amb icones com ara la maneta al Madrid, el ple de la Masia al podi de la Pilota d'Or, l'exhibició permanent d'un Messi camí del tercer any de regnat, el factor Abidal o l'autoritat amb què s'han superat a la gespa (a la llotja encara no) els estratagemes esportius, els no esportius i els directament antiesportius.

No girarem full així com així, perquè això és història del futbol amb majúscules, però al mateix temps ens preguntem què hauria de passar perquè el Barça del 2012 (i el de més enllà) continuï sent tan guanyador, però sobretot tan admirable arreu del món com ho és ara. I la resposta a aquesta pregunta està en les decisions que es prenen i executen aquests dies de glòria, la majoria importants i algunes estratègiques.

Amb discreció però amb precisió, els tècnics del Barça ja han donat algunes claus. Guardiola va parlar a Wembley de continuar envoltant Messi dels jugadors que fan possible la seva eclosió permanent com a número u mundial, és a dir, els que li posen la plataforma de llançament prou amunt com perquè ell pugui brillar més que ningú. I Tito Vilanova ha definint el gran repte de la temporada que ve a mantenir el nivell de competitivitat i l'ambició de l'equip per continuar millorant.

Hi ha massa coincidència al món del futbol per no creure que aquest Barça és un dels equips més grans de la història, potser el més gran i sense dubte únic per la seva manera de jugar, però ningú pot assegurar que ha tocat sostre, perquè cada un dels últims tres anys ha millorat tant en sensacions de joc com en estadístiques de rendiment. I aquesta millora constant ha estat la clau del nivell que té ara –que tothom elogia– i d'aquesta collita insòlita de deu títols (de tretze possibles) en tres anys. L'objectiu explícit dels tècnics, doncs, és continuar millorant.

I on és el marge de millora? És clar que el millor onze del Barça és difícil de millorar i encara té recorregut, però també és clar que no pot suportar els 65 partits possibles de la temporada vinent (sis competicions) al mateix nivell. Qui hi ha al darrere de Pedro i Villa? Qui, al darrere de Xavi i Iniesta? Qui, al darrere de Piqué i Puyol? I quina capacitat tenen de competir amb els titulars, d'empènyer-los al seu millor nivell, de rellevar-los quan calgui sense que es noti?

El Barça necessita tres o quatre cares noves per guanyar intensitat i continuïtat en comptes de perdre-la per l'efecte ressaca. I, si a més de complir aquesta funció els nous aporten recursos o alternatives de joc que ara la plantilla no té, els tècnics hauran fet bingo.