El dit de Mourinho a l'ull de Vilanova és la imatge gràfica perfecta del moment actual de la rivalitat Madrid-Barça. Volent posar físicament el dit a l'ull del Barça demostra que és el Barça el que metafòricament li ha posat el dit a l'ull a ell. El joc ja el coneixem, és aquell en què Guardiola va concedir a Mourinho el títol de “puto amo”. Es tracta de buscar la desestabilització del Barça. Al camp, amb agressivitat i violència física i verbal, i fora del camp, amb agressivitat i violència verbal i, ara ja, física. Mourinho té una estratègia. El que passa és que cada esdeveniment li complica més l'existència, al mateix temps que reforça el Barça. La copa del Rei que el Madrid va guanyar ha quedat com una simple anècdota en vista del mal perdre que va tenir Mourinho en la Champions i en la lliga. La percepció distorsionada de la realitat l'ha empès a dur la seva estratègia fins a extrems insostenibles. Fins al punt que el desenllaç imprevist de la Supercopa ha fet entrar Mourinho en una frenètica fugida endavant sense que amb prou feines hagi començat la temporada. L'actuació del tècnic portuguès en els incidents posteriors és més que un error de càlcul en la seva estratègia. És l'evidència que qui està desestabilitzant a qui és el Barça a Mourinho. I que perquè Mourinho pugui mantenir el deliri contra el Barça primer ha de resoldre a favor seu el conflicte intern que viu el Real Madrid.

La cadena d'esdeveniments que van succeir dimarts a Madrid ens va agafar a tots amb la sensació que era un esperpent, una pel·lícula esbojarrada, un episodi surrealista. No ben bé. Sí que el Madrid ha entrat en una deriva enverinada, però es pot trobar un fil conductor en tot el que va passar. El dia va començar amb un fet imprevist, però que també es reciclarà a favor del populisme de Mourinho. La intervenció d'ofici d'Alfredo Flórez en els incidents de la Supercopa, amb qualificació de falta greu de Mourinho i lleu de Vilanova, ja ha servit als mitjans especialitzats madrilenys per reforçar el missatge que Mourinho és perseguit, cosa que el situa com a víctima davant els aficionats i el seu equip. Després, l'afer del sms del seu portaveu, Eladio Paramés, en què amenaçava d'anar-se'n, inicia una sèrie de fets que segueixen fidelment tots els passos del manual del bon populista. Es tractava d'una cosa tan senzilla com és posar la por al cos de l'afició blanca, que a hores d'ara encara prefereix el portuguès, ja que no s'albira en el panorama mundial cap altre entrenador que, en l'aspecte futbolístic, pugui dur el Madrid tan a la vora del Barça. Els madridistes s'agafen a un ferro roent. Però prefereixen ajornar la possibilitat de l'abisme (o l'èxit a qualsevol preu) que l'abisme immediat.

El pas següent, òbviament, és desmentir la notícia i emetre un comunicat que enardeixi l'esperit madridista: “Que jo abandoni el club ara, impossible!” i “el meu madridisme és molt més gran que el d'alguns pseudomadridistes”. Finalment, Mourinho s'ha posat la samarreta del Madrid. Ja no és aquell tècnic apàtrida futbolísticament que abans de parlar del Madrid o de l'Inter o del Chelsea parlava d'”els meus equips” i que a l'hora de fer comparacions amb els rivals utilitzava estadístiques de la seva carrera en lloc de les de l'equip. No només és el més madridista dels madridistes, sinó que assenyala els que no segueixen la seva estratègia de “pseudomadridistes”. Madridista és el que va a sac, “a muerte”, en paraules de Paramés, contra el Barça, els que fan trampa, els que fan comèdia. Encara que aquest “pseudomadridista” sigui el president, de qui ha trobat a faltar un pronunciament públic a favor de la seva actuació en la Supercopa. Per això la seva pugna amb Pérez arriba al punt de suggerir-li el nomenament d'un portaveu que el secundi en cadascuna de les seves actuacions. Pérez no va nomenar portaveu, però va emetre un comunicat a la mida de l'entrenador. Mourinho se sent fort encara perquè sent el suport de la majoria de l'afició i en buscava la ratificació en el partit d'ahir a la nit al Bernabéu. Però tot plegat evidencia que qui està desestabilitzant a l'altre és el Barça al Madrid.

L'estratègia del Barça és ben senzilla: seguir Guardiola. I la seva manera de desestabilitzar el Madrid és no plantejar-se desestabilitzar-lo, sinó dedicar-se a jugar a futbol i a deixar que els brams d'ase blancs arribin al cel sense obtenir resposta. Totes les energies canalitzades a centrar-se en el joc, com suggereix Guardiola. Es tracta, també, de deixar que el Madrid es consumeixi tant com sigui possible amb la seva combustió interna. Queda la carta del trencament de relacions. Aquí hi ha dues versions versemblants. Una, que s'havia d'haver activat el trencament just després de la Supercopa. La decisió que s'havia pres era no deixar-ne passar cap més. No entrar a denunciar l'agressió de Mourinho és encertat. Ja hi ha la RFEF. Però de president a president, anunciar que no hi ha relació formal fins a nou avís era una manera de deixar la pressió tota a Florentino Pérez. L'altra és la que ha triat el club: guardar-se la carta. La versió és que el trencament hauria estat utilitzat pel club blanc per alimentar encara més el conflicte. Deixar-ho per qui sap quan, però, també suposa que la directiva de Rosell ha d'assumir la pressió interna pròpia que suposa tenir plantejat permanentment el “fins quan?”.

Sigui com sigui, el Barça està en posició d'avantatge. Té la força de ser superior al camp i a fora ha aconseguit que el clima de desestabilització estigui instal·lat a la casa blanca. A la casa de Mourinho, amo i senyor de la institució. La seu del que va ser el millor club del segle XX, ara un polvorí.