No va guanyar ningú, però el Barça ho va voler una mica més que el Milan. Bé, va guanyar el futbol. Sí, tot i el 0-0. Perquè el partit va ser colossal. Per la generositat en el plantejament dels dos entrenadors, per la generositat en el desplegament de tots els jugadors. Més que superar-se, els dos equips es van saber contrarestar molt bé. Només així s'explica el 0-0. Perquè la voluntat d'anar a guanyar el partit la van tenir tots dos, encara que va ser el Barça el que va portar la veu cantant fins al final. Massimilano Alegri va saber condicionar el joc del Barça, i Pep Guardiola va aconseguir que el seu equip fos recognoscible amb la pilota al mateix temps que va saber competir en igualtat de condicions el joc físic del Milan. No hi havia manera de poder fer moure el 0-0. El Barça sempre va fer una mica més que el Milan en tots els aspectes, cosa que vol dir molt i molt. Perquè tots dos van jugar al límit. I jugar al límit sobre aquella gespa que relliscava tant que semblava una pista de gel té molt de mèrit. Qualsevol jugada podia decidir el partit perquè els jugadors que hi havia al camp són capaços de fer-ho, però també podia passar perquè una relliscada inoportuna pogués suposar un gol. O una lesió. Ni una cosa ni l'altra. En aquests partits jugats al límit els detalls solen ser decisius. També les decisions dels àrbitres, és clar. La tolerància de l'àrbitre a l'àrea local va impedir que el Barça pogués marcar de penal, tot i que n'hi va haver un a cada part, a Alexis i a Puyol.

Tot intervé en els partits a cara descoberta. No va ser un 0-0 per omissió. Al contrari, van passar moltes coses. Però sobretot que els dos equips es van saber contrarestar. Guardiola va introduir Keita en l'onze inicial. Aquest va esdevenir el símbol que el Barça volia ser la combinació del seu joc de possessió i del joc físic que li pogués exigir el Milan. Així va ser. La sortida del Milan va obligar el Barça a estar molt concentrat, atent i intens en els marcatges a Ibrahimovic i l'acompanyament de Robinho i Boateng. Va tardar deu minuts aconseguir la possessió i el domini. Llavors va tastar la medecina defensiva del Milan. Allegri va deixar lliures les bandes i va tancar amb vuit homes pel mig. El Barça només utilitzava la banda dreta de l'atac amb Alves, que en atac sempre va ser un davanter més. A l'esquerra, Iniesta era l'extrem teòric, però va dedicar-se més a la construcció, associant-se amb Messi i Xavi, i aportant en l'elaboració el que li falta a Keita. Però el Milan no es descobria per sortir a tallar les passades. Al contrari, es ficava tot dins l'àrea per no deixar ni mig espai. El Barça no el va poder ofegar acumulant homes en atac perquè havia de mantenir les precaucions defensives, i quasi mai tot l'equip va jugar dins el camp del Milan. Va mantenir-se més estirat del que li agrada i va haver de fer més transicions, sobretot quan el Milan el va exigir a la segona part.

Però el partit va acabar amb un Milan conformat i amb el Barça buscant i buscant el gol. El 0-0 va negar aquesta diferència als blaugrana. L'hauran de buscar al Camp Nou. I si l'atzar no ho impedeix, l'aconseguiran.