La base de l'èxit
La instauració de la Masia com a residència dels joves talents del planter blaugrana, el 1979, va esdevenir un punt d'inflexió per a la història moderna del Barça, i pels títols que el club ha assolit els darrers 30 anys
Era un vespre de principis del 2011, i Leo Messi, Andrés Iniesta i Xavi Hernández, per aquest ordre, s'alçaven en la votació de la Pilota d'Or 2010. Tres jugadors del mateix equip, tres jugadors formats al planter, i tot un món futbolístic rendit a aquell triomf del mètode formatiu blaugrana: el FC Barcelona tenia la fórmula de la CocaCola, avalada per una fornada de talents sorgits de la base campions de tot, i el secret semblava radicar en una discreta casa de pagès, construïda el 1702, que quedava empetitida al costat del Camp Nou i del camp d'entrenament annex, convertit avui en asfalt i pàrquing.
Però als anys seixanta i setanta, molt abans que la residència de la Masia es convertís en un dels símbols del Barça i de la seva aposta pel planter, l'històric edifici havia fet les funcions de seu social i d'oficines del club, fins que per falta d'espai es va decidir traslladar-les a la seva ubicació actual, a tocar del Palau de Gel i el Palau Blaugrana.
Mentrestant, durant aquells anys els joves del futbol de base de fora de Barcelona vivien repartits per la ciutat en diverses pensions de senyores vídues, als barris del Poble-sec, Gràcia, Sants o Ciutat Vella. “Era un problema. A més d'haver-hi descontrol, era poc productiu i car”, intervé Jaume Olivé, excoordinador del futbol de base barcelonista. Més enllà d'això, existia un segon inconvenient en la situació: als anys setanta es pretenia reorganitzar el futbol de base ampliant el cercle de captació de nois a altres parts de Catalunya i d'Espanya. Però el model imperant era poc sostenible per al club, i difícilment la família d'un noi de fora accediria a deixar-lo conviure amb els perills de la gran ciutat i sense una supervisió més estricta del club.
En aquella tessitura de cert estancament del futbol de base, va arribar a la presidència del club el constructor Josep Lluís Núñez, el 1978. La circumstància d'una cara nova en la direcció del club va ser vista pels responsables del planter com una oportunitat. Es va traslladar a Núñez que calia fer una millora allotjant tots els nois de fora de Barcelona en una residència pròpia, i el nou president ho va veure amb bons ulls. Però calia saber on situar la residència, moment en què la Masia, per la seva ubicació estratègica, va aparèixer com a opció. “Després d'haver estat utilitzat com a oficines, feia un temps que estava en desús. I tot i que un directiu de l'època volia convertir-la en restaurant, la pressió de l'opinió pública va fer que desistís de la idea”, explica Olivé, amb ironia. Així, i després d'una reforma per condicionar-la, el 20 d'octubre de 1979 s'inaugurava la nova residència de joves jugadors de la Masia.
La formació integral
Amb les estructures que feia anys que reclamaven, els responsables del futbol de base van posar en marxa un gran pla de modernització del planter. D'una banda, es va implantar un meticulós control en tots els àmbits de la vida d'aquelles joves promeses, que si fins feia poc vivien disgregats, ara només s'havien d'acostar a la finestra del seu dormitori per veure, a pocs metres, els ídols del primer equip al camp d'entrenament annex a l'estadi. A la residència, que disposava d'uns quinze llits, els jugadors de fora de Barcelona convivien com una família, compartint àpats, entrenaments, classes i bons i mals moments.
El club els controlava l'alimentació amb pautes marcades per nutricionistes, s'estava a sobre de la seva formació acadèmica amb acadèmies i professors de reforç, i es vigilaven els seus hàbits d'esbarjo. “Era la nostra responsabilitat, i per això hi havíem d'estar molt a sobre. I el perill que els nois es desviessin era gran, perquè la ciutat oferia moltes distraccions, des de fer campana a classe per anar al centre comercial, a coses pitjors, tenint en compte la zona on es troba la Masia”, recalca Olivé, fent referència a l'habitual proliferació de prostitució als voltants del Camp Nou, i afegeix: “Sempre vam ser inflexibles en temes de conducta, també abans de tenir la Masia. Inculcàvem que calia ser gent seriosa, responsable, que estigués per al que es necessitava.”
En l'aspecte futbolístic, el planter també va viure un canvi diferencial a la dècada dels setanta. L'arribada al club de l'entrenador holandès Rinus Michels, el 1971, va provocar la implantació d'una sèrie de nous mètodes. Olivé explica així la importància d'aquell canvi: “L'entrenament dels joves del club havia quedat antiquat, i Michels va aportar noves idees: circuits tècnics, físics, i sempre amb la presència de la pilota. Aquesta metodologia, com el 4-3-3, es va aplicar a tots els equips del club, i els responsables del planter vam acabar per decidir que no podíem canviar la nostra metodologia cada cop que canviés l'entrenador. De manera que es van adoptar aquests principis de Michels, que s'han anat millorant amb els anys, però el fonament de treball és el mateix.”
El gran pas endavant
Comptar amb la Masia va permetre satisfer una altra de les grans aspiracions dels tècnics: incorporar més joves i, sobretot, que fossin d'altres parts de Catalunya i de la resta de l'Estat. El cas de Guillermo Amor, un dels més coneguts, serveix com a exemple per entendre la importància de tenir una residència pròpia de primer nivell a l'hora de fitxar.
Quan el club va decidir incorporar el jove Amor, primer jugador no nascut a Catalunya que ingressaria a la Masia i precursor d'Iniesta, Thiago i companyia, va topar amb l'opinió de la seva mare, que considerava que amb 12 anys era massa petit per marxar de casa. Només després que la família Amor visités la residència i se li garantís que el club vetllaria de prop pel jove Guillermo, van accedir a deixar-lo fitxar, el 1980. Amor va passar 18 temporades al club i es va convertir en el jugador amb més títols en la història blaugrana, fins que Xavi Hernández el va superar el 2011. Olivé lloa la figura de l'exmigcampista de Benidorm: “Amor ha estat un model del jugador i de la persona que pretenia formar el club”, resumeix.
Amb el pas dels anys, la Masia es va tornar a quedar petita, com ja havia passat quan eren oficines, però aquest cop per acollir el talent que els observadors del club trobaven arreu. Joan Martínez Vilaseca, excoordinador del futbol de base blaugrana i tècnic en gairebé totes les categories inferiors del club, explica aquell primer procés d'expansió. “Ens calia més espai, de manera que dins del mateix Camp Nou es va crear una ala de pisos, a la banda de la grada que mirava cap a l'antic camp d'entrenament. Ens va permetre disposar d'unes 40 places més, tot i que seguia sent poc. Això ens obligava a ser molt restrictius en l'elecció dels nois, que també era una cosa bona.”
La recerca del talent
El sistema estava definit: el planter tenia una residència on es donava als joves una formació integral, no només futbolística; els equips jugaven segons uns preceptes clars, de petits a grans, i tot estava sota control perquè els nois convisquessin en el millor hàbitat per desenvolupar les seves condicions. Però per formar el torrent de talent que havia d'abastir, amb el temps, el primer equip, primer calia trobar-lo. I per fer-ho es requerien dues condicions, tenir ulls a tants llocs com fos possible, i sobretot, que aquests ulls captessin el talent de seguida que el veiessin.
Totes dues les reunia Oriol Tort, que dóna nom a la nova Masia Centre de Formació, un reconeixement públic que mai va rebre en els prop de 40 anys que va treballar per al club, i que per la seva discreció segurament avui l'incomodaria. “Era humil i prudent, tot i que els serveis que va prestar al Barça haurien estat per presumir”, afirma definint-lo Jaume Olivé, una de les persones amb qui més a prop va treballar. Tort, mort el 1999, i conegut a la casa com el Professor, va ser l'encarregat durant molts anys de recórrer els camps infatigablement, avisat pels observadors del club arreu de Catalunya i d'Espanya. “Quan s'havia d'anar a veure en persona un noi que destacava, sempre hi estava disposat. Podia ploure, fer fred, ser diumenge a les tres de la tarda, o jugar-se en un camp de mala mort. Mai donava un no per resposta”, explica Olivé.
A més d'aquesta feina incansable, Tort tenia un sentit especial per detectar si un noi valia o no. No en va, entre l'extensa nòmina de jugadors que va descobrir s'hi inclouen Xavi, Iniesta i Guardiola. “Es mirava el joc fixament i anava repetint “carai, aquest noi –intervé Olivé– i de sobte, es concentrava, feia una llarga pipada al seu cigarret, i sabies que havia vist algú que li cridava l'atenció. Tenia un do.”
Vilaseca, part del nucli dur del futbol de base al costat de Tort i Olivé, aprofundeix en la figura del Professor. “Quan es parla del planter, sovint se citen els noms coneguts, com Cruyff. És veritat que l'empremta de Johan va ser molt important, perquè va ser el primer que es va atrevir a confiar en els nois del futbol de base sense importar-ne l'edat. Però tot el procés fins a l'actualitat el van construir també, i sobretot, persones anònimes. I Oriol Tort és el gran exemple d'aquesta feina a l'ombra, que no es destaca quan s'enalteix el gran triomf de la Masia, però que és indispensable en els èxits presents.”
Ara Vilaseca mira la nova Masia, batejada amb el nom del Professor que tants nois va portar a l'antiga, com la culminació de la feina ben feta. Ho fa amb satisfacció, però també amb un punt d'enveja sana. “Ara és més integral, tot els serveis que necessiten són allà mateix, es tracta del gran complex d'alt rendiment que nosaltres hauríem volgut. És una meravella.” I vaticina que la inversió d'11 milions d'euros feta pel club en la seva construcció donarà fruits. “És incalculable el benefici que donarà la nova residència en el futur. Per fi es correspon a un club de la importància, l'envergadura i la història del Barça.”
Publicat a
Notícies
Dissabte,23 novembre 2024
