La gran reafirmació que s'espera de l'equip de Luis Enrique no es veurà fins a final de temporada, i el viatge és llarg, però en el debut oficial l'equip va mostrar l'equipatge amb el qual pensa emprendre l'aventura i va ser convincent, molt més enllà del resultat.

La majoria dels partits, el Barça els juga depenent d'ell mateix. Ni en la seva millor versió la majoria dels equips poden derrotar-lo o empatar-hi si els blaugrana estan almenys en el seu nivell diguem-ne correcte. L'excel·lència li cal per a les grans ocasions. Això no vol dir que sigui senzill guanyar partits com el d'ahir contra l'Elx, per molt que ho digui la lògica futbolística –que ja sabem que és capriciosa per naturalesa– i l'econòmica –que cada vegada és més implacable–. De vegades passa el contrari, que tot es complica, perquè el Barça té una predisposició congènita a jugar contra més coses del que és normal. Sempre, històricament, juga contra el rival i contra ell mateix. I, per èpoques, contra moltes més coses.

Aquesta temporada, tota sencera, serà com un partit d'aquests: el Barça té molts rivals, però el més dur de tots és ell mateix, més que en altres moments. No s'espera una temporada de construcció progressiva i de creixement, sinó de reafirmació i de rendiment immediat. L'ambient culer té sovint aquestes altes pressions. I la temporada del debut de Luis Enrique a la banqueta transcorrerà amb l'amenaça de tempesta per falta de paciència, per la falta d'estabilitat institucional, per la comparació amb el millor equip de la història, contra la fatalitat també, és clar, com en l'expulsió de Mascherano després del primer gol de Messi. Contra tot això jugarà cada partit l'equip aquesta temporada.

Contra tot això va jugar davant de l'Elx. Però l'equip de Luis Enrique ho va fer de la millor manera que es pot afrontar un repte d'aquesta magnitud. La segona part va ser més pràctica i condicionada per la circumstància de jugar amb només deu homes. La primera, en canvi, va ser un compendi de missatges positius. No perquè fos una exhibició de futbol abassegador ni una exposició de ganes de demostrar més coses del compte. Al contrari, va ser una execució futbolística amb aroma de fruita madura, de flaire coneguda, de cadència de partitura sabuda, d'equip treballat. I això que en el primer onze oficial de la temporada hi havia cinc novetats, que no són poques: tres fitxatges –Bravo, Mathieu i Rakitic–, un cedit recuperat –Rafinha– i un noi del B –Munir–. L'equip no va voler exhibir de cara a la galeria que ha treballat molt a la ciutat esportiva Joan Gamper, sinó que va voler fer ben fetes les coses, totes i cadascuna de les que havia de fer per guanyar el partit. Hi ha una diferència entre fer bé la feina i demostrar coses. Aquesta naturalitat va ser molt millor que qualsevol intent de sobreactuació. És el que fa pensar que l'equip es prepara per afrontar la temporada sencera més que per al seu debut en la Lliga.

L'equip no va tenir pressa, però tampoc va tenir pausa. Va tenir equilibri tàctic i energia per executar la seva proposta. La disposició tàctica va confirmar la que es va veure en el Gamper: un 4-3-3 que es reconverteix en 3-4-3 o 2-5-3 en atac. Però això només és un esquema; la realitat és que és ple de detalls. Els dos puntes que acompanyen Messi no trepitgen la ratlla de la banda, ni falta que fa. Juguen per dins, de manera que Messi de sent més acompanyat. Hi ha més atapeïment al centre de l'atac; aparentment sí, però els defenses rivals també tenen més davanters per marcar que quan els extrems que compartien línia amb l'argentí jugaven enganxats a les bandes. Això obligava els interiors a perdre la posició natural per apropar-se a l'àrea i entrar-hi. Com que els laterals també pujaven, l'equip jugava amb una línia ofensiva de set jugadors encerclant l'àrea, o massa allunyats si el rival tapava bé els espais pel mig. Ara, sent igualment ofensiu o més i tot, l'equip ocupa més racionalment els espais: els que obren les bandes són els dos laterals –Alves i Alba, ahir–, que s'incorporen conjuntament i obliguen les defenses a obrir-se, amb la qual cosa s'espongen els espais per als davanters –Messi, Rafinha i Munir–. Els que cobreixen les bandes en cas de pèrdua de pilota són els interiors –Iniesta i Rakitic–, en una funció natural de migcampista, i el centre l'aguanten els dos centrals –Mascherano i Mathieu– i el mig centre –Busquets–. En la fase ofensiva l'equip es desplega en bloc mantenint les línies juntes i amb criteris racionals d'equilibri, i busca el desequilibri a partir de la combinació ràpida de pilota –facilitada per la col·locació racional al camp, com en el joc de posició de Guardiola– i la inspiració individual, que no és escassa. I això que a la davantera d'ahir acompanyaven Messi dos nois que no passen dels vint anys. L'argentí va ser letal i brillant, com s'espera d'ell, i potser va començar a confirmar que la seva presumpta baixa forma de la temporada passada era més problema de joc col·lectiu que de prestació individual seva. Va estar bé Rafinha, però el que va enlluernar el Camp Nou va ser Munir, autor d'un gol magnífic, de gran classe, i d'un xut al pal de depredador d'àrea, però també d'una participació intel·ligent en el joc col·lectiu.

Amb naturalitat i sentit pràctic va arrencar el Barça.