La reafirmació

La gran rea­fir­mació que s'espera de l'equip de Luis Enri­que no es veurà fins a final de tem­po­rada, i el viatge és llarg, però en el debut ofi­cial l'equip va mos­trar l'equi­patge amb el qual pensa empren­dre l'aven­tura i va ser con­vin­cent, molt més enllà del resul­tat.

La majo­ria dels par­tits, el Barça els juga depe­nent d'ell mateix. Ni en la seva millor versió la majo­ria dels equips poden der­ro­tar-lo o empa­tar-hi si els blau­grana estan almenys en el seu nivell diguem-ne cor­recte. L'excel·lència li cal per a les grans oca­si­ons. Això no vol dir que sigui sen­zill gua­nyar par­tits com el d'ahir con­tra l'Elx, per molt que ho digui la lògica fut­bolística –que ja sabem que és capri­ci­osa per natu­ra­lesa– i l'econòmica –que cada vegada és més impla­ca­ble–. De vega­des passa el con­trari, que tot es com­plica, perquè el Barça té una pre­dis­po­sició congènita a jugar con­tra més coses del que és nor­mal. Sem­pre, històrica­ment, juga con­tra el rival i con­tra ell mateix. I, per èpoques, con­tra mol­tes més coses.

Aquesta tem­po­rada, tota sen­cera, serà com un par­tit d'aquests: el Barça té molts rivals, però el més dur de tots és ell mateix, més que en altres moments. No s'espera una tem­po­rada de cons­trucció pro­gres­siva i de crei­xe­ment, sinó de rea­fir­mació i de ren­di­ment imme­diat. L'ambi­ent culer té sovint aques­tes altes pres­si­ons. I la tem­po­rada del debut de Luis Enri­que a la ban­queta trans­cor­rerà amb l'amenaça de tem­pesta per falta de paciència, per la falta d'esta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal, per la com­pa­ració amb el millor equip de la història, con­tra la fata­li­tat també, és clar, com en l'expulsió de Masc­he­rano després del pri­mer gol de Messi. Con­tra tot això jugarà cada par­tit l'equip aquesta tem­po­rada.

Con­tra tot això va jugar davant de l'Elx. Però l'equip de Luis Enri­que ho va fer de la millor manera que es pot afron­tar un repte d'aquesta mag­ni­tud. La segona part va ser més pràctica i con­di­ci­o­nada per la cir­cumstància de jugar amb només deu homes. La pri­mera, en canvi, va ser un com­pendi de mis­sat­ges posi­tius. No perquè fos una exhi­bició de fut­bol abas­se­ga­dor ni una expo­sició de ganes de demos­trar més coses del compte. Al con­trari, va ser una exe­cució fut­bolística amb aroma de fruita madura, de flaire cone­guda, de cadència de par­ti­tura sabuda, d'equip tre­ba­llat. I això que en el pri­mer onze ofi­cial de la tem­po­rada hi havia cinc nove­tats, que no són poques: tres fit­xat­ges –Bravo, Mat­hieu i Raki­tic–, un cedit recu­pe­rat –Rafinha– i un noi del B –Munir–. L'equip no va voler exhi­bir de cara a la gale­ria que ha tre­ba­llat molt a la ciu­tat espor­tiva Joan Gam­per, sinó que va voler fer ben fetes les coses, totes i cadas­cuna de les que havia de fer per gua­nyar el par­tit. Hi ha una diferència entre fer bé la feina i demos­trar coses. Aquesta natu­ra­li­tat va ser molt millor que qual­se­vol intent de sobre­ac­tu­ació. És el que fa pen­sar que l'equip es pre­para per afron­tar la tem­po­rada sen­cera més que per al seu debut en la Lliga.

L'equip no va tenir pressa, però tam­poc va tenir pausa. Va tenir equi­li­bri tàctic i ener­gia per exe­cu­tar la seva pro­posta. La dis­po­sició tàctica va con­fir­mar la que es va veure en el Gam­per: un 4-3-3 que es recon­ver­teix en 3-4-3 o 2-5-3 en atac. Però això només és un esquema; la rea­li­tat és que és ple de detalls. Els dos pun­tes que acom­pa­nyen Messi no tre­pit­gen la rat­lla de la banda, ni falta que fa. Juguen per dins, de manera que Messi de sent més acom­pa­nyat. Hi ha més atapeïment al cen­tre de l'atac; apa­rent­ment sí, però els defen­ses rivals també tenen més davan­ters per mar­car que quan els extrems que com­par­tien línia amb l'argentí juga­ven engan­xats a les ban­des. Això obli­gava els inte­ri­ors a per­dre la posició natu­ral per apro­par-se a l'àrea i entrar-hi. Com que els late­rals també puja­ven, l'equip jugava amb una línia ofen­siva de set juga­dors encer­clant l'àrea, o massa allu­nyats si el rival tapava bé els espais pel mig. Ara, sent igual­ment ofen­siu o més i tot, l'equip ocupa més raci­o­nal­ment els espais: els que obren les ban­des són els dos late­rals –Alves i Alba, ahir–, que s'incor­po­ren con­jun­ta­ment i obli­guen les defen­ses a obrir-se, amb la qual cosa s'espon­gen els espais per als davan­ters –Messi, Rafinha i Munir–. Els que cobrei­xen les ban­des en cas de pèrdua de pilota són els inte­ri­ors –Ini­esta i Raki­tic–, en una funció natu­ral de mig­cam­pista, i el cen­tre l'aguan­ten els dos cen­trals –Masc­he­rano i Mat­hieu– i el mig cen­tre –Bus­quets–. En la fase ofen­siva l'equip es des­plega en bloc man­te­nint les línies jun­tes i amb cri­te­ris raci­o­nals d'equi­li­bri, i busca el dese­qui­li­bri a par­tir de la com­bi­nació ràpida de pilota –faci­li­tada per la col·locació raci­o­nal al camp, com en el joc de posició de Guar­di­ola– i la ins­pi­ració indi­vi­dual, que no és escassa. I això que a la davan­tera d'ahir acom­pa­nya­ven Messi dos nois que no pas­sen dels vint anys. L'argentí va ser letal i bri­llant, com s'espera d'ell, i pot­ser va començar a con­fir­mar que la seva pre­sumpta baixa forma de la tem­po­rada pas­sada era més pro­blema de joc col·lec­tiu que de pres­tació indi­vi­dual seva. Va estar bé Rafinha, però el que va enllu­er­nar el Camp Nou va ser Munir, autor d'un gol magnífic, de gran classe, i d'un xut al pal de depre­da­dor d'àrea, però també d'una par­ti­ci­pació intel·ligent en el joc col·lec­tiu.

Amb natu­ra­li­tat i sen­tit pràctic va arren­car el Barça.