opinió
Camins errants
El Barça transita per camins errants més o menys coneguts. No se sap ben bé què li passa, a l'equip, que va començar fent patxoca i ara ha perdut el rumb. O potser només està fent una marrada.
Sí que se sap bastant què passa al club, que no surt dels conflictes en què ell mateix es posa. No en surt perquè la revisió i la confrontació amb el passat és la base del seu projecte i perquè ara, amb la sentència de responsabilitat favorable a Laporta, ha trobat en l'expresident l'entusiasta opositor que es va negar a ser quan Rosell va guanyar les eleccions. I perquè el tercer en discòrdia, Benedito, encara que sigui per tenir la seva quota de pantalla, també ha decidit entrar en la guerra, tot i que parla com si no fos un més dels que van anar junts el 2003 i que denuncia el perjudici per al club de la guerra de bàndols però després vol moure la cadira al president Bartomeu, acusa sense proves el vicepresident Faus de tenir interessos particulars a Qatar i malparla de Zubizarreta. Se sap, doncs, que la debilitat del club és conseqüència directa o indirecta d'aquesta guerra, perquè no permet estar centrat només en els afers importants, perquè no fa lluir les coses que es fan bé i perquè crea problemes i conflictes on no n'hi hauria d'haver i converteix en arma llancívola qualsevol cosa, des d'un resultat de l'equip a una enquesta preelectoral. Se sap que tot el club carrega amb aquesta llosa i també que no hi ha propòsit d'esmena, expressat en la intenció de la junta de Bartomeu de presentar recurs a l'acció de responsabilitat. I se sap, per tant, que l'equip i l'entrenador no tenen el suport que haurien de tenir i que, per si de cas, ja hi ha la figura de Zubizarreta, abandonat a la intempèrie, per carregar-li la responsabilitat dels problemes d'ara i d'un possible fracàs de futur. Tot depèn massa dels resultats de l'equip i de les decisions dels jutges, però poc de la capacitat de la directiva de Bartomeu per revertir les situacions negatives i marcar un rumb clar per retornar un tarannà positiu a l'entitat, i així, de passada, poder tenir la solidesa necessària per sostenir l'equip en situacions complicades.
A falta d'un discurs de club definit i de la credibilitat per imposar-lo, el barcelonisme es refugia en el criteri de Guardiola per tenir una certa esperança. Diu el tècnic del Bayern que és qüestió de temps, que empreses com la que ha assumit Luis Enrique no es fan en dos dies. I no només diu això, sinó que està convençut que anirà bé. Guardiola coneix bé Luis Enrique i segur que no parla en va. S'espera, però, que el tècnic asturià intervingui d'alguna manera per evitar la regressió en el joc de l'equip. A diferència d'altres vegades, aquests llargs dies de pausa sense competició de clubs poden ser més beneficiosos que perjudicials, sobretot si el que convé és reflexió i que el mal humor que desprèn l'entrenador escampi. Luis Enrique es troba en una cruïlla i ha de decidir cap a on tira. D'alguna manera ha d'incidir en un equip que transmet una sensació erràtica.
Luis Enrique està obligat a mirar endavant i agafar les regnes de les seves conviccions. Però per entendre que hi ha raons perquè tot vagi bé, com vaticina Guardiola, potser s'ha de mirar en el passat recent. També va passar un moment difícil el tècnic de Santpedor, quan acabava de perdre a Cracòvia contra el Wisla i va arrencar la lliga amb la derrota a Sòria i l'empat a casa contra el Racing. “Els meus arguments perden força perquè no hem guanyat”, va manifestar després d'aquest partit. I Laporta, llavors president, li va donar la confiança necessària: “Veure vuit jugadors del planter jugant amb aquesta intensitat m'omple d'orgull.” Ell va mantenir la seva idea de futbol i la resta de la història ja la sabem.
També sabem que Rijkaard se'n va sortir en una situació similar a la de Luis Enrique i Guardiola de renovació profunda de la plantilla. El tècnic holandès va haver de tocar més coses. Un retoc tàctic (adoptar el 4-3-3 amb Ronaldinho de fals extrem esquerre) i un fitxatge adequat (Davids) per donar més fortalesa al mig del camp i cobrir les espatlles del crac brasiler van dotar l'equip de la consistència necessària i el van convertir pràcticament en invencible. I era, com ara amb Luis Enrique, un mig del camp de tres homes: Cocu, Xavi, Davids era la línia tipus. I a partir de la segona temporada de Rijkaard es van alternar sobretot una línia amb Márquez, Xavi i Deco i una altra amb Xavi, Iniesta i Deco, i el joc i la fiabilitat de l'equip van conduir fins a París.
Pot ser que al Barça de Luis Enrique li passin coses semblants als dels començaments d'aquests dos antecessors i que necessiti algun retoc tàctic per reequilibrar l'equip, potser algun canvi de jugador i, sobretot, una idea definida de joc. No hauria de ser un problema tenir Messi, Neymar i Suárez, com no ho va ser per a Rijkaard jugar amb Giuly, Eto'o i Ronaldinho o per a Guardiola fer-ho amb Henry, Messi i Eto'o. Es tracta de reequilibrar l'equip rere seu i que la defensa es connecti amb els mitjos, i els mitjos amb els davanters.
No sembla que el problema actual de l'equip pugui assimilar-se als de Van Gaal (quan va confeccionar una plantilla amb holandesos quan afirmava que volia jugar amb onze catalans) o de Serra Ferrer i Rexach, quan el problema era més de definició de la idea i de consistència, però també de plantilla.
A dia d'avui el club ha decidit no rectificar el seu rumb cap al conflicte. Luis Enrique no hauria de cometre el mateix error.