El Barça tran­sita per camins errants més o menys cone­guts. No se sap ben bé què li passa, a l'equip, que va començar fent pat­xoca i ara ha per­dut el rumb. O pot­ser només està fent una mar­rada.

Sí que se sap bas­tant què passa al club, que no surt dels con­flic­tes en què ell mateix es posa. No en surt perquè la revisió i la con­fron­tació amb el pas­sat és la base del seu pro­jecte i perquè ara, amb la sentència de res­pon­sa­bi­li­tat favo­ra­ble a Laporta, ha tro­bat en l'expre­si­dent l'entu­si­asta opo­si­tor que es va negar a ser quan Rosell va gua­nyar les elec­ci­ons. I perquè el ter­cer en discòrdia, Bene­dito, encara que sigui per tenir la seva quota de pan­ta­lla, també ha deci­dit entrar en la guerra, tot i que parla com si no fos un més dels que van anar junts el 2003 i que denun­cia el per­ju­dici per al club de la guerra de bàndols però després vol moure la cadira al pre­si­dent Bar­to­meu, acusa sense pro­ves el vice­pre­si­dent Faus de tenir interes­sos par­ti­cu­lars a Qatar i mal­parla de Zubi­zar­reta. Se sap, doncs, que la debi­li­tat del club és con­seqüència directa o indi­recta d'aquesta guerra, perquè no per­met estar cen­trat només en els afers impor­tants, perquè no fa lluir les coses que es fan bé i perquè crea pro­ble­mes i con­flic­tes on no n'hi hau­ria d'haver i con­ver­teix en arma llancívola qual­se­vol cosa, des d'un resul­tat de l'equip a una enquesta pre­e­lec­to­ral. Se sap que tot el club car­rega amb aquesta llosa i també que no hi ha propòsit d'esmena, expres­sat en la intenció de la junta de Bar­to­meu de pre­sen­tar recurs a l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat. I se sap, per tant, que l'equip i l'entre­na­dor no tenen el suport que hau­rien de tenir i que, per si de cas, ja hi ha la figura de Zubi­zar­reta, aban­do­nat a la intempèrie, per car­re­gar-li la res­pon­sa­bi­li­tat dels pro­ble­mes d'ara i d'un pos­si­ble fracàs de futur. Tot depèn massa dels resul­tats de l'equip i de les deci­si­ons dels jut­ges, però poc de la capa­ci­tat de la direc­tiva de Bar­to­meu per rever­tir les situ­a­ci­ons nega­ti­ves i mar­car un rumb clar per retor­nar un tarannà posi­tiu a l'enti­tat, i així, de pas­sada, poder tenir la soli­desa necessària per sos­te­nir l'equip en situ­a­ci­ons com­pli­ca­des.

A falta d'un dis­curs de club defi­nit i de la cre­di­bi­li­tat per impo­sar-lo, el bar­ce­lo­nisme es refu­gia en el cri­teri de Guar­di­ola per tenir una certa espe­rança. Diu el tècnic del Bayern que és qüestió de temps, que empre­ses com la que ha assu­mit Luis Enri­que no es fan en dos dies. I no només diu això, sinó que està con­vençut que anirà bé. Guar­di­ola coneix bé Luis Enri­que i segur que no parla en va. S'espera, però, que el tècnic asturià inter­vin­gui d'alguna manera per evi­tar la regressió en el joc de l'equip. A diferència d'altres vega­des, aquests llargs dies de pausa sense com­pe­tició de clubs poden ser més bene­fi­ci­o­sos que per­ju­di­ci­als, sobre­tot si el que convé és reflexió i que el mal humor que desprèn l'entre­na­dor escampi. Luis Enri­que es troba en una cruïlla i ha de deci­dir cap a on tira. D'alguna manera ha d'inci­dir en un equip que trans­met una sen­sació erràtica.

Luis Enri­que està obli­gat a mirar enda­vant i aga­far les reg­nes de les seves con­vic­ci­ons. Però per enten­dre que hi ha raons perquè tot vagi bé, com vati­cina Guar­di­ola, pot­ser s'ha de mirar en el pas­sat recent. També va pas­sar un moment difícil el tècnic de Sant­pe­dor, quan aca­bava de per­dre a Cracòvia con­tra el Wisla i va arren­car la lliga amb la der­rota a Sòria i l'empat a casa con­tra el Racing. “Els meus argu­ments per­den força perquè no hem gua­nyat”, va mani­fes­tar després d'aquest par­tit. I Laporta, lla­vors pre­si­dent, li va donar la con­fiança necessària: “Veure vuit juga­dors del plan­ter jugant amb aquesta inten­si­tat m'omple d'orgull.” Ell va man­te­nir la seva idea de fut­bol i la resta de la història ja la sabem.

També sabem que Rijka­ard se'n va sor­tir en una situ­ació simi­lar a la de Luis Enri­que i Guar­di­ola de reno­vació pro­funda de la plan­ti­lla. El tècnic holandès va haver de tocar més coses. Un retoc tàctic (adop­tar el 4-3-3 amb Ronal­dinho de fals extrem esquerre) i un fit­xatge ade­quat (Davids) per donar més for­ta­lesa al mig del camp i cobrir les espat­lles del crac bra­si­ler van dotar l'equip de la con­sistència necessària i el van con­ver­tir pràcti­ca­ment en inven­ci­ble. I era, com ara amb Luis Enri­que, un mig del camp de tres homes: Cocu, Xavi, Davids era la línia tipus. I a par­tir de la segona tem­po­rada de Rijka­ard es van alter­nar sobre­tot una línia amb Márquez, Xavi i Deco i una altra amb Xavi, Ini­esta i Deco, i el joc i la fia­bi­li­tat de l'equip van con­duir fins a París.

Pot ser que al Barça de Luis Enri­que li pas­sin coses sem­blants als dels començaments d'aquests dos ante­ces­sors i que neces­siti algun retoc tàctic per ree­qui­li­brar l'equip, pot­ser algun canvi de juga­dor i, sobre­tot, una idea defi­nida de joc. No hau­ria de ser un pro­blema tenir Messi, Ney­mar i Suárez, com no ho va ser per a Rijka­ard jugar amb Giuly, Eto'o i Ronal­dinho o per a Guar­di­ola fer-ho amb Henry, Messi i Eto'o. Es tracta de ree­qui­li­brar l'equip rere seu i que la defensa es con­necti amb els mit­jos, i els mit­jos amb els davan­ters.

No sem­bla que el pro­blema actual de l'equip pugui assi­mi­lar-se als de Van Gaal (quan va con­fec­ci­o­nar una plan­ti­lla amb holan­de­sos quan afir­mava que volia jugar amb onze cata­lans) o de Serra Fer­rer i Rexach, quan el pro­blema era més de defi­nició de la idea i de con­sistència, però també de plan­ti­lla.

A dia d'avui el club ha deci­dit no rec­ti­fi­car el seu rumb cap al con­flicte. Luis Enri­que no hau­ria de come­tre el mateix error.