La realitat

Ja es pot posar una cosa a la llista de les coses ben fetes per aquesta direc­tiva del Barça: haver con­vo­cat elec­ci­ons anti­ci­pa­des. Però ni quan pre­nen una decisió encer­tada són capaços d'arro­do­nir-ho amb un dis­curs que no l'espat­lli. L'anti­ci­pació de les elec­ci­ons és un encert indub­ta­ble perquè és el millor per al club, una cosa tan pre­sent en els dis­cur­sos pre­si­den­ci­als com infreqüent en la seva acció. No
és, en canvi, el millor per a Bar­to­meu, que en un temps rècord ha con­su­mit la legi­ti­mi­tat esta­tutària de ser pre­si­dent fins al juny del 2016 i bona part de les pos­si­bi­li­tats de ree­lecció. Però com que en la gestió d'aquesta direc­tiva des del 2010 tam­poc no hi ha cap bona notícia sense un revers nega­tiu, Bar­to­meu ho va espat­llar amb la seva anàlisi de
la situ­ació del club. Anun­ciar l'avançament de les elec­ci­ons era, efec­ti­va­ment, un bon recurs per “rebai­xar la tensió”, però dir que “les coses van bé al club” seria de ceguesa patològica si no fos perquè és d'un cinisme inad­mis­si­ble.

En aquesta mena de situ­a­ci­ons con­vul­ses com la que va moti­var la com­pa­rei­xença ahir del pre­si­dent del Barça, se sol uti­lit­zar el mètode de la cor­tina de fum, com ara anun­ciar un fit­xatge o una des­ti­tució popu­lista, un sis­tema d'afron­tar les cri­sis que és infal·lible quan es tracta de no solu­ci­o­nar cap mena de pro­blema, però que de vega­des ser­veix per ajor­nar una mica l'inde­fec­ti­ble desen­llaç fatal. Bar­to­meu no hi va recórrer, tot i que la temp­tació devia ser gran. I que s'endar­rerís tant la com­pa­rei­xença pot­ser tenia a veure amb aquesta temp­tació. Final­ment, va uti­lit­zar un altre mètode: negar la rea­li­tat. Ho va dir i ho va repe­tir les vega­des que va fer falta per veure si ell mateix s'ho creia: “El nivell de tensió és des­pro­por­ci­o­nat i no s'ajusta a la rea­li­tat. Pen­sem que les coses estan anant bé al club.” No sé si se'n va ado­nar, però Bar­to­meu va avançar unes elec­ci­ons per raons que per ell no exis­tei­xen.

Es pot estar d'acord amb ell en una cosa: la des­pro­porció del nivell de tensió. Sí, tot en quest club és des­pro­por­ci­o­nat en ter­mes de sen­tit comú. Però, per què el nivell de tensió actual és des­pro­por­ci­o­nat? No pot ser perquè ells matei­xos han atiat de manera des­pro­por­ci­o­nada el foc que ara crema? És cert que sem­pre una part del bar­ce­lo­nisme està en con­tra sis­temàtica­ment dels que manen, però si la tensió ara és des­pro­por­ci­o­nada és, abans que res, per obra i gràcia de l'actual direc­tiva. Es recull el que se sem­bra. Des del punt de vista humà, es pot arri­bar a enten­dre, tot i no com­par­tir-ho, que després de la victòria elec­to­ral del 2010 alguns dels nous direc­tius tin­gues­sin ganes de pas­sar comp­tes amb els ante­ri­ors. Però és demen­cial que això hagi ocu­pat el cen­tre de la seva acció de govern durant qua­tre anys. Més que gover­nar, pri­mer Rosell i ara Bar­to­meu han tin­gut com a propòsit evi­tar que el que ells en diuen “gent des­ho­nesta” governi o torni a gover­nar el Barça. I per això han can­viat els esta­tuts per fer més difícil poder-se pre­sen­tar a la pre­sidència, han difi­cul­tat la pre­sen­tació de moci­ons de cen­sura i han por­tat la gestió de Laporta al jut­jat. Doncs igual com ells han fet, també hi ha hagut qui els ha bus­cat les pes­si­go­lles, els ha fis­ca­lit­zat i ha uti­lit­zat totes les armes pos­si­bles, des d'una decisió judi­cial fins a un resul­tat espor­tiu, per posar-los en evidència. Al final, sovint les coses són com sem­blen: si et dedi­ques a des­truir, en la des­trucció et con­su­miràs.

I si negues la rea­li­tat, pro­ba­ble­ment la rea­li­tat et posarà en evidència. Segons Bar­to­meu, tot va bé mal­grat que en el que ells matei­xos van qua­li­fi­car com “la decisió social més impor­tant de la història del club” un jutge hagi vali­dat la gestió dels ante­ri­ors direc­tius en con­tra del que defen­sava aquesta direc­tiva; mal­grat que es negués haver fer res mala­ment perquè la FIFA els san­cionés, després es reco­negués i que el TAS tam­poc els donés la raó i final­ment es torni a cul­par la FIFA de tot; mal­grat que el club també esti­gui als tri­bu­nals pel fit­xatge d'una de les estre­lles de l'equip; mal­grat que l'actual entre­na­dor no esti­gui a l'altura del que hau­ria de ser el club a l'hora de par­lar
de la seva gestió i que l'equip esti­gui man­cat d'iden­ti­tat cinc mesos després; mal­grat que man­te­nen males rela­ci­ons amb símbols del club com Pep Guar­di­ola i Johan Cruyff; mal­grat que el millor juga­dor del món està enfron­tat amb l'entre­na­dor, etc. O que tot va bé però s'ha fet fora els dos màxims exe­cu­tius del club, l'ins­ti­tu­ci­o­nal i l'espor­tiu. Aquesta és la rea­li­tat que es rebel·la con­tra el pre­si­dent.

Anti­ci­par elec­ci­ons però no tenir el mínim propòsit d'esmena ser­veix de poc. Tot va bé només per a una cosa: que, per molt que Bar­to­meu demani fair play a l'entorn, la com­bustió acom­pa­nyi el club fins a les elec­ci­ons de final de tem­po­rada, si és que no fa que siguin abans.