Barça

LA CONTRACRÒNICA

Gols a l'illa deserta

Pocs van ser testimonis de la trista golejada i, a sobre, dividits entre Luis Enrique i Messi
Sense una idea, sense un relat, un equip o un club són vaixells a mercè de cap on bufa el vent

Amb Messi de titular, per si de cas, l'equip de Luis Enrique es va mostrar tal com és. Capaç de quedar-se en blanc i sense recursos futbolístics i capaç, alhora, de golejar amb la mateixa falta de joc. Poca gent en va ser testimoni en viu al Camp Nou i, a sobre, dividits: uns cridant a favor de Luis Enrique i altres contestant-los amb xiulets o amb crits de “Messi, Messi!”. I amb Messi dedicant una salutació als que cridaven a favor de l'entrenador. El Barça en va tenir prou amb la primera part per golejar l'Elx, però la cinquena part del Camp Nou que es va omplir no es va divertir. L'Elx va ser un rival massa dèbil per evitar que arribessin pilotes a Neymar, Suárez i Messi tot i acumular tants defenses com va poder. Com aquestes pilotes hi van arribar no se sap. La pilota es trasllada, no es juga. Igualment com va de darrere a davant, es pot quedar entremig o perdre's en lloc de ningú. Hi va haver moltes imprecisions en la combinació, perquè l'equip no té un pla d'elaboració. Més monotonia en les pèrdues que continuïtat en el joc. Però Neymar estava molt actiu, Suárez es va desbloquejar en un moment determinat i Messi... Messi és Messi. El Barça va golejar l'Elx i va deixar sentenciada l'eliminatòria, però no s'agrada ni a ell mateix.

El Barça, per pura inèrcia i amb una plantilla de tanta qualitat, guanyarà molts partits. Com el d'ahir. Sempre ho ha fet, pam més pam menys. A vegades jugant bé, a vegades jugant malament i tot. A vegades corrent massa poc, a vegades, com ara, corrent massa i tot. Enlluernant el Camp Nou i camuflant-se en els desplaçaments. Quan els referents eren Maradona i Schuster o quan ho van ser Saviola i Rochemback. En totes les èpoques s'han guanyat més partits que no se n'han perdut. Ara bé, per guanyar amb una certa continuïtat han calgut més coses que la qualitat dels jugadors i el pes de la samarreta. El Barça de les cinc copes, el de Cruyff, el de Rijkaard i el de Guardiola són recordats per alguna cosa més que per guanyar molts partits i uns quants títols.

Qui hagi de prendre les decisions en aquest club hauria d'entendre una cosa que si no ens ha ensenyat la història del futbol i la del Barça en particular, ens ho ha ensenyat el Barça de Guardiola: que per guanyar amb continuïtat, amb la continuïtat suficient per compondre una hegemonia, només es pot fer a partir d'una idea ben definida del joc, a banda de tenir bons jugadors, si pot ser els millors, i de competir com cal en el màxim nivell. Si no s'entén això, malament. Tot és més fràgil. Quan fallin les cames o la inspiració, no hi ha cap salvavides on agafar-se. Una idea de joc és com tenir un llibre en una illa deserta. Si més no, per no morir-se d'avorriment. Però portada a la màxima expressió t'enlaira a la glòria, et pot dur al cim del món, al cim de la història. I això al Barça ha passat. I ha passat fa tan poc, fa només tres anys, que sembla mentida que es pensi a edificar res sense tenir una idea per desenvolupar. Sense una idea, sense un relat, un equip o un club són vaixells a mercè de cap on bufa el vent. El rumb el marquen les circumstàncies. I les circumstàncies són capricioses

Els partits del Barça donen per pensar en tot això i no perdre's res important, simplement connectant-se quan l'equip fa gols, si és que en fa. Fins i tot les golejades són tristes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)