Els comiats normalment són tristos. Però, com pot ser trist un comiat d'algú que reconeix que se li han més que complert tots els somnis? Com pot ser trist un comiat en què es reuneixen totes les persones que voldries que hi fossin? Hi va haver una certa tristesa en l'acte de comiat de Xavi ahir al Camp Nou. Però sobretot hi va haver una celebració emotiva per la magnífica carrera del jugador del Barça més guardonat de la història. I agraïment, molt d'agraïment. De Xavi al Barça i del Barça a Xavi.

El jugador va saber ser sincerament agraït amb tothom, començant per en Joan Vilà, el primer entrenador que va tenir quan va arribar al Barça. “Tot m'ho vas ensenyar tu”, li va dir Xavi. Vilà és actualment responsable de metodologia en el futbol de base blaugrana, però sobretot és un d'aquells herois anònims que amb el seu talent per entendre el futbol i la seva discreta manera de treballar i de ser fan que entrenadors com Van Gaal i Rijkaard i Guardiola i Luis Enrique puguin apostar per jugadors com Xavi.

I emoció, també hi va haver molta emoció. De vegades, el futbol es fa una mica al costat perquè es mostrin els sentiments que el mouen. Els sentiments que fan que els equips donin més del que donarien només amb la raó, que cohesionen els equips per superar els moments difícils i anar més enllà en els bons, que creen vincles entre equips i aficionats, que reconforten en les derrotes.

Xavi es va emocionar, és clar. Però ni quan s'emociona no perd la paraula, com al camp no perd mai la pilota. Si cal, fa una volta màgica emocional i reprèn el discurs. I acaba amb un “Visca el Barça i visca Catalunya!” per abraçar el seu club i el seu país.
El seu espai vital i emocional, tot i que ara se'n vagi fora. S'hi emporta tota la família per no enyorar-se irremeiablement des del primer segon. I s'hi emporta una carrera que ni en el millor dels somnis podria haver imaginat. Gràcies, Xavi.