De ben petit, aquell vailet a qui els veïns del carrer Oromslov coneixien “com el noi de la pilota” –perquè l'esfèrica i ell formaven una sola peça–, vivia obsessionat amb la idea de guanyar-se la vida amb el futbol. Desheretat de la fortuna, nòmada per herència familiar i antimilitarista convençut, havia fet salts per Hongria i Txecoslovàquia entre Ferencvaros, Slovan de Bratislava i Vasas per fugir de l'obligació del servei militar. Estava cridat a ser líder i ànima de l'Aranycsapat (‘l'equip d'or') que el país anava forjant gràcies a la seva millor fornada de futbolistes de la història. A les estrictes ordres del sever comunista Gusztáv Sebes, en aquell fantàstic equip magiar hi havia Kocsis, Czibor, Higdekuti, Bozsik, Grosics i altres, sota la capitania de qui havia estat com-pany de jocs de Lázsló al mateix carrer de residència en un barri d'immigrants de Budapest, un marrec anomenat Férenc Purczfeld, a qui tothom coneixia com a Puskás ('escopeta', en vernacle), vista la potència desmesurada dels seus xuts. Res, Kubala va fugir del país i va escriure una rocambolesca biografia prou coneguda. Sortida per Àustria sota risc de pagar-ho amb la vida, deixant la dona, Ibi, germana de Ferdinand Daucik, i l'hereu, Branko, al darrere. Arribada a Itàlia després de diverses peripècies, internament –fins i tot– en camps de concentració per a refugiats, possibilitat no concretada de fitxar pel Torino que acabaria estavellat a la basílica de Superga i compromís amb un murri president que el volia esclavitzar al Pro-Patria.

Al final, per fer-ho ras i curt, Daucik, ell i altres escàpols del teló d'acer van decidir crear l'Hungaria, equip de mercenaris de diverses procedències que esperaven forjar-se un futur futbolístic a la part capitalista del mapa europeu. La tropa de Kubala va aterrar a Madrid, espàrring excel·lent per disputar alguns partits de preparació amb la selecció espanyola que va viatjar al mundial 50 del Brasil. Allà, és evident, el Madrid va buscar fitxar aquell extraordinari davanter ros i cepat que acabava de fer 23 anys i ja ha viscut les set vides del gat. Però va aparèixer un altre personatge fora mida conegut com Josep Samitier, astut com una guilla, disposat a prendre'ls el pa del cistell. Va aprofitar que l'Hungaria havia de jugar el 10 de juliol del 1950 a Sarrià, ja fora de temporada, per convocar d'amagatotis els pesos pesants de la directiva i veure plegats el fenomen de qui tan bé li havien parlat. Amb cinc minuts d'exhibició en van tenir prou i Sami va obtenir el vistiplau d'Agustí Montal per fitxar-lo. Costi el que costi. Cobraria set vegades més que César Rodríguez, la gran figura culer del moment, i Daucik seria l'entrenador de l'equip, detall que el va acabar de convèncer perquè el cunyat era un excel·lent tècnic a l'Europa de postguerra que aquí desconeixíem per comunista. El Barça buscava un líder, al preu que fos, i Kubala era l'escollit, malgrat el càstig de la FIFA que pesava sobre ell. Començava una altra aventura, el periple català.

El Vasas i la federació hongaresa no donaven el braç a tòrcer. Mala peça al teler. Samitier va moure fils entre les estructures del franquisme amb els màxims representants del futbol, com Sancho Dávila i Muñoz Calero. El 17 d'agost, Kubala es va començar a entrenar amb el Barça i de seguida es va posar l'equip a la butxaca. Va forjar una íntima amistat amb César, malgrat que el vingués a substituir com líder i referència, i tècnicament els va deixar bocabadats. A més, era un bon jan, un tros de pa. Va jugar algun amistós i, finalment, el 12 d'octubre, es va estrenar a les Corts, en un amistós contra l'Osasuna amb un equip suplent en què només hi havia els titulars Velasco i Curta. 4-0 va ser el resultat, va marcar un gol, però la seva actuació va confirmar que es trobava lluny de la seva millor forma. La premsa de l'endemà no es va mostrar especialment impressionada pel debutant, a qui el tècnic de l'Osasuna va posar un secant, Gallo, tan bon punt va comprovar la qualitat d'aquell ros d'inversemblants cuixots. No tornaria a jugar fins al Nadal, amb un parell d'amistosos contra el Fusball Frankfurt SV a les Corts, ara sí, envoltat del bo i millor de la plantilla. Gustau Biosca es va convertir en la seva veu i tots, des de Segarra fins a Basora, passant per Calvet, Seguer, Szegedi, César i Manchón vivien pendents de com organitzava, atacava i distribuïa el joc. Aconseguia que la companyia semblés molt millor del que semblava fins aleshores, fos un per un o en l'anàlisi col·lectiva. Amb els amistosos, la directiva pagava el cost de la fitxa i es felicitava de la troballa. La gent blaugrana començava a fregar-se les mans imaginant en què es pot convertir l'equip si es resolen els interminables tràmits burocràtics. Samitier va provar, fins i tot, de crear una aliança de països mediterranis que es trobaven amb futbolistes que patien la mateixa situació que Kubala.

Finalment, l'1 de juny del 1951, es va trobar la solució: Kubala va ser nacionalitzat espanyol i el règim el va emprar com arma de propaganda, venent-lo com el noi que havia triat la hipotètica llibertat d'aquí abans que el jou comunista. La lliga ja s'havia acabat, amb un descoratjador quart lloc per al Barça de Daucik, però la copa estava a punt de començar. Kubala va debutar oficialment a Sevilla, el Barça es va endur en passeig militar el trofeu i va començar la història. El primer episodi va ser conegut com les cinc copes i mai més res va tornar a ser igual pel que fa al Barça i al futbol. Kubala va marcar l'entrada en l'era moderna del club i va posar les primeres pedres del model barcelonista.