Les mostres de dol que s'estan succeint parlen de la dimensió de Johan Cruyff. Universal. La icona del futbol total ens ha deixat, però la seva empremta quedarà per sempre. Ha perdut el partit contra el càncer, però l'ha jugat com ens ha ensenyat a afrontar els reptes. De cara. Amb mentalitat de victòria. Sense complexos. Perquè els partits, al camp i a la vida, es poden guanyar o perdre, però la manera d'encarar-s'hi és irrenunciable, com l'estil de joc. Després de mostrar al món una manera nova d'entendre el futbol, la seva arribada al Barça, com a jugador, va suposar una alenada d'aire fresc en l'ambient resclosit d'un franquisme que encara hauria de donar infames fuetades. Modernitat que venia de nord enllà, de l'Europa civilitzada i democràtica. I una lliga, després de “catorze anys de passar gana”, que cantava La Trinca. Però el seu mestratge profund neix en la seva etapa com a entrenador. Abans d'ell, el Barça era irrellevant en el panorama internacional. La primera Champions allibera el club de les urgències històriques. És l'esperit de l'holandès el que provoca l'exorcisme. A còpia de títols, però sobretot a base d'un estil de joc genuí i innegociable, primer l'equip i de mica en mica el club, abandonen el victimisme i els complexos. L'“Aquest any sí” queda al calaix dels mals endreços. La petjada de Cruyff transcendeix el Barça, el futbol i fins el món de l'esport. A la seva mentalitat positiva, guanyadora i desacomplexada, s'hi ha sumat una capacitat de comunicació extraordinària que, paradoxalment, s'ha vist reforçada per un ús particular de la llengua. Com es pot transmetre tant, parlant tan malament? És un terreny reservat als genis, als quals també se'ls perdonen les febleses de la condició humana, si mai n'han tingut. Perquè el més important és el llegat que ens deixen, i el de Johan Cruyff és colossal. Com diu Pep Guardiola, el seu alumne més avantatjat, és l'únic camí a seguir. Gràcies, Johan. Gràcies, mestre.