Ann Wauters
PIVOT DEL BELLONA AGÜ
“Disfruto de cada partit com si fos l'últim”
“Buscava un repte en un club amb ganes de créixer. Espero que la meva experiència ens ajudi a guanyar, per fi, un títol”
“No m'atreviria a dir-ne un favorit. Sabem del potencial del Girona, sobretot a casa”
L'any a València va ser especial. Era el primer com a mare i hi vaig recuperar la passió pel bàsquet
[Títol a la WNBA] Em vaig haver d'adaptar a un rol nou, de pocs minuts. Però tot va ser increïble
Qui no conegui Ann Wauters (Sint-Gillis-Waas, Bèlgica, 12-10-1980), només cercant a Google s'adonarà de la seva dimensió. Ho ha guanyat tot en l'àmbit de clubs –entre altres títols, quatre Eurolligues, una Eurocopa i l'estiu passat, l'anell de la WNBA– i ha estat una pivot dominant, a Europa i també als Estats Units. Ara, als 36 anys, manté viva la flama de la competitivitat al Bellona AGÜ turc.
Ja havia jugat a Turquia amb anterioritat, al Galatasaray (2012/13). La situació actual és diferent, amb els atemptats?
Que hi hagi aquesta onada d'atemptats i terrorisme et fa estar alerta, és lògic. Però, personalment, em sento segura a Kayseri. Aquest tipus de coses poden passar en qualsevol lloc i qualsevol moment, però estem al centre de Turquia, força lluny d'Istanbul [a uns 600 quilòmetres] i, de veritat, que no em sento en perill.
Hi està vivint sola?
Sí. La família [la seva parella, Lot Wielfaert, i els seus tres fills] em ve a visitar en l'època de vacances. Vam considerar que, per no trencar rutines a l'escola, el millor era no venir tots cap aquí.
Sempre ha estat en equips avesats a alçar títols. Per què va anar al Bellona AGÜ, que mai ha guanyat cap títol important?
Doncs precisament per això. Buscava un repte així: un club amb moltes ganes de créixer, ambiciós. I espero que la meva experiència ajudi a guanyar un títol aquesta temporada. Realment, crec que tenim potencial per fer-ho.
El club ha estat dos cops subcampió de l'Eurocopa. És el gran objectiu?
De moment, estem vives en les tres competicions, i no descartem res. La copa turca es disputa la primera setmana de març i és un torneig molt obert, una caixa de sorpreses. I l'Eurocopa, és clar, ens fa il·lusió, tot i que som conscients que el Girona és un escull molt dur.
Hi ha pressió per guanyar ja un títol, al club?
Una mica, però és una pressió positiva. Tots, fins i tot els que hem guanyat ja molts títols en la nostra carrera, estem afamats d'èxits. I, en aquest sentit, tots junts estem intentant construir una cosa bonica, si bé fins ara hem tingut molts i molts problemes amb les lesions.
Tant vostès com l'Spar Citylift arriben invictes a la cita. Hi ha favorit?
No m'atreviria a dir-ne un. Sabem del potencial del Girona. La Chelsea [Gray] hi va jugar i jo vaig perdre-hi la temporada passada amb els Castors. El seu és un pavelló complicat i elles estan rendint a un alt nivell, en la línia dels últims anys. Serà una eliminatòria interessant.
Jugar finalment la tornada a casa és un avantatge per al Bellona AGÜ?
Si t'he de ser sincera, no m'agrada gaire aquest sistema de les eliminatòries de l'Eurocopa, que es decideixen per punts. Prefereixo el play-off i haver de guanyar dos partits. Aquest sistema t'obliga a estar bé els dos partits, ja que qualsevol desconnexió o mal parcial et pot deixar fora. No ho considero un avantatge jugar el segon partit a casa. Faran falta dos partits sòlids per passar l'eliminatòria.
En una plantilla amb tant talent individual, és més difícil tenir química?
Tot té el seu procés. Nosaltres hem tingut moltes lesions, com la de la Lara Sanders al peu. Tot just fa un parell de setmanes que va tornar i encara li fa falta temps per estar al seu nivell òptim. En tot cas, quan estiguem al complet, totes tenim prou experiència per posar-nos al servei de l'equip, saber què necessita de cadascuna per tenir èxit. La cohesió es va fent, tot i que crec que tenim molt marge per créixer.
Després de guanyar-ho tot, com es manté la motivació intacta?
Per mi, a la meva edat, estar en un equip en disposició de guanyar títols al més alt nivell és un estímul grandiós. Com tothom, sempre hi ha dies de tot, que no tens gaire ganes d'anar a entrenar-te. Però sempre em dic: “Simplement, disfruta.” I disfruto de cada partit moltíssim, com si fos l'últim, perquè sé que el final de la meva carrera és a prop.
Aquest estiu va guanyar l'anell de la WNBA, amb Los Angeles Spars, l'únic gran títol que li faltava. Què va sentir?
Una sensació increïble. Primer de tot, però, vaig haver d'adaptar-me a una situació nova. El meu rol sempre havia consistit a ajudar a la pista, aportant punts, rebots... Aquí se'm volia per l'experiència en moments puntuals, no tenint tants minuts [4,6 de mitjana en 21 partits]. Al principi no és fàcil, però t'hi acabes adaptant pel bé comú. I, de fet, a l'equip hi havia un ambient fantàstic. Tothom estava entregat a buscar el títol perquè feia més d'una dècada que les Sparks no el guanyaven i hi havia un gran desig en la franquícia.
Des del 2012, amb Seattle Storm, no jugava als Estats Units. Per què ara?
Em va trucar en Brian [Agler, el tècnic] i em va dir si m'interessava. D'entrada no ho tenia gaire clar. Però, després vaig pensar: “I per què no?” Es tractava d'una franquícia especial i em retrobaria amb Candace Parker [Ekaterinburg] i Jelena Dubljevic [Galatasaray], amb qui havia jugat abans. A més, m'hi vaig endur la família, perquè, a banda del bàsquet, ells visquessin un estiu a Los Angeles. Tot i ser petits, és una experiència per a tota la vida.
Va ser la seva última temporada en la WNBA?
Segur. El darrer partit va ser el del títol. No hi ha final més perfecte [riu].
Vostè va arribar als Estats Units molt jove, amb 19 anys, després de ser triada número 1 del ‘draft' del 2000 per Cleveland Rockets. Què en recorda?
Anar-me'n allà tan jove va ser una de les experiències més dures de la meva carrera. Ja era professional [Valenciennes], però tot era de color de rosa a França. Totes érem amigues. Als Estats Units, en canvi, hi havia una competència ferotge per tenir minuts, un lloc a l'equip. No era res nociu, però em va causar un xoc. Vist amb perspectiva, però em va ajudar a enfortir-me mentalment. Va ser difícil, però em va servir per ser la jugadora que sóc avui.
Pot triar un moment de la seva carrera?
Te'n diré dos. El primer va ser quan vaig guanyar la primera Eurolliga, amb el Valenciennes [2002 i va ser MVP]. I l'altre, i no ho dic perquè em truquis des d'Espanya [riu], l'any a València, al Ros Casares [2011/12]. Van ser els primers títols com a mare i em vaig adonar que encara sentia passió pel bàsquet. Una passió que, quan vaig quedar embarassada, havia perdut una mica. I a València la vaig recuperar.
Des que va donar a llum fins a la tornada a les pistes, tan sols van passar quatre mesos. Tan fàcil va ser recuperar-se?
En absolut, va ser dur. Però quan encara estava embarassada em va trucar la Carme [Lluveras, llavors general manager del Ros] per oferir-me un contracte i fitxar-me. Ella confiava que tornaria i ho faria a un gran nivell. Va ser un gran gest i se'm va posar al cap que li havia de tornar, a ella i al club, tota aquella confiança. Després de donar a llum, em vaig mentalitzar que m'havia de posar en forma ràpid. I a principi de temporada ja estava a punt.
Amb Bèlgica no ha pogut disputar mai un mundial ni uns Jocs Olímpics. És una espina clavada?
En els dos europeus que vam jugar [2003 i 2007] vam acabar sisenes i setenes, tan a prop però alhora tan lluny de classificar-nos per als grans campionats. Tu saps que Bèlgica no és una gran potència de bàsquet. Potser, sobretot, m'ha quedat l'espina de no anar a uns Jocs, una experiència que, tothom que l'ha viscut, diu que és única, irrepetible.
Participarà en l'europeu d'aquest estiu?
No ho tinc clar encara. Haig de veure com em trobo físicament, i també s'ha de tenir en compte que vaig enllaçar la WNBA i la temporada a Turquia, i tinc ganes d'estar amb la família i passar temps amb ells.
Quants anys li queden de corda a Ann Wauters?
Quan arribes a aquest punt de la teva carrera no et fas els plantejaments així, sinó any a any. Quan acaba una temporada, fas una reflexió veient com et trobes i decideixes. Et puc dir que és una de les últimes [riu].
Quan es retiri vol continuar lligada al bàsquet?
M'encantaria, és la meva passió. A Bèlgica tinc els meus títols d'entrenadora i una idea que em volta pel cap és crear una espècie d'acadèmia d'entrenament individualitzat. Donar la possibilitat a jugadores de millorar tècnicament quan ha acabat el curs. Anar a un club a ser entrenadora o assistent no ho veig, perquè això significaria marxar de casa i viatjar contínuament un altre cop. I això, quan acabi de jugar, també s'acabarà.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.