Perdre sempre és fotut, i com ho va fer l'Spar Citylift Girona encara més. És indiscutible que els títols fan créixer un projecte. De fet, Girona ja fa temps que se'l creu, l'Uni, i que diumenge hi hagués 4.200 gironins a la grada –després d'haver passat per taquilla, a diferència d'altres cites–, és un estímul per continuar. Però la constància de ser a les finals i la capacitat d'aixecar-se i de continuar creixent després de les derrotes deixen un pòsit i doten d'una solidesa singular, que són difícils d'assimilar l'endemà, però que cobren tota la seva dimensió amb la perspectiva del temps.

Aquesta temporada, l'equip de l'Uni ha perdut dos cops contra l'Avenida, però l'únic punt en comú és que en tots dos l'Avenida va remuntar 15 punts. Al novembre, l'Uni era un equip que depenia molt de la transició, del triple i del rebot d'atac, i que va patir quan l'Avenida el va portar al cinc contra cinc. Aquell dia el van atropellar. Diumenge, si algú va posar bàsquet a la pista –entès com la capacitat de generar avantatges a partir de la passada, del bloqueig, del joc sense pilota– va ser l'Uni, molt per sobre del seu rival en aquest aspecte. Per descomptat, la transició, el triple (dèficit clar en aquesta copa) i el rebot d'atac (potenciat amb Coulibaly) continuen sent arguments, però ara també ho és el cinc contra cinc.

I en aquesta tessitura, per què va perdre la final l'Uni? Perquè l'Avenida és en el bàsquet el mateix que Rafa Nadal en el tennis, un competidor genuí, de raça guanyadora, un equip al qual no s'acaba de tenir mai prou grogui, que té una capacitat innata per aixecar-se de la lona i, a la desesperada, recórrer al contacte físic en un tercer quart –sempre el tercer quart– en el qual el criteri arbitral es relaxa per no acabar el partit amb quatre eliminades per equip. I en vista d'això no s'hi val a fer un pas enrere. Diumenge va ser un passet, però suficient per alimentar la bèstia. L'Uni no està fet per pegar, per mossegar, però si vol guanyar els títols FEB ja sap contra qui se'ls haurà de jugar, qui l'entrena, com juga i com burxa les febleses gironines.

Perdre la primera final de copa no és cap desori, i menys amb el nivell de bàsquet ofert. El problema (si és que se'n pot dir així) és que l'Uni havia guanyat la primera final de lliga que va disputar, un llistó molt alt. Sílvia Domínguez ha necessitat vuit participacions per aixecar el primer títol, tot i haver jugat amb els millors equips de la LLF (Avenida i Ros Casares). Per cert, qui li va pronosticar durant la seva etapa de formació que no seria mai jugadora d'elit pel seu 1,66 m d'alçada val més que es dediqui a pescar.

D'altra banda, el resultat global de la copa ha donat la raó a qui va pensar que portar-la a Girona valia la pena, tot i les reticències d'una part del món polític sobiranista, que no acabava d'entendre que el trofeu que porta el cognom de la reina d'Espanya hagués de passar de mans d'un independentista al campió. L'esport és una eina política, i tant que sí, però també respon a unes dinàmiques particulars. Que membres no catalans de la FEB s'hagin declarat gratament sorpresos per l'acollida i la col·laboració que han tingut en l'aspecte institucional i esportiu il·lustra el grau de desconeixement i/o intoxicació que, Ebre enllà, es difon de la realitat d'un país i una ciutadania que l'únic que vol fer és decidir què vol ser sense renunciar a cap dels seus referents, també els esportius.

Era un esdeveniment esportiu, i de bàsquet. D'estelades, les justes. De crits reclamant la independència, abans i després de la final. Què menys es podia esperar, a Girona? Fins i tot el delegat del govern espanyol, Enric Millo, va sentir l'impuls irrefrenable de descobrir la llotja de Fontajau, però no va forçar les coses per fer valer la seva condició de màxima autoritat de Catalunya present en la final.

Al capdavall, la politització més evident va ser la insinuació d'autocensura en la pancarta de suport als refugiats –Casa nostra, casa vostra, el lema– que no es va exhibir abans de l'Araski-Spar dissabte. Sorprèn perquè l'Estat espanyol ha firmat el conveni per acollir refugiats, tot i que se'l passa per l'arc de triomf.

Fer la copa a Girona valia la pena per dues raons. La primera, d'ordre esportiu: per primera vegada en cinc participacions l'Uni podria jugar-la sense sentir-se forà. L'altra era la voluntat del club d'enllustrar una competició que, fos pel vell format de quatre equips, fos per l'elecció de seus sense estructura per organitzar-la, o sense estímuls per fer-la (o tots dues coses), o sense públic potencial mínim, o buscades amb calçador per encalçar-hi com a local un equip sense mèrits esportius, tenia poca prestància.

En aquest aspecte, èxit rotund. Hi ha poques ciutats de la Lliga Femenina que reuneixin tots els requisits de Girona: pavelló de primera, afició potencial nombrosa i enganxada pel nivell competitiu de l'equip, infraestructura hotelera generosa i club estructurat amb capacitat organitzativa. Afegim-hi la magnífica idea de la Minicopa. Sempre hi ha detalls per polir, però amb aquest plec de condicions satisfetes, a la FEB li ha de ser més fàcil atreure televisió i patrocinadors. El nivell ha quedat alt.