Fa temps que sento que és el moment. Aquest any no m'he lesionat i físicament podria continuar, però el cap fa temps que em va assenyalant el moment. Saps que les dones tenen un rellotge biològic per quedar embarassades? Doncs no és el cas, no tinc cap pla en aquest sentit, però és perquè entenguis que hi ha alguna cosa que tinc a dins que m'ho diu. Plego perquè el cap em demana plegar.

Després de guanyar la lliga. Anava pensant: “Ja va sent hora, ja va sent hora...” I ja fa dos anys, d'allò. L'any passat em vaig plantejar jugar-ne un més per acabar amb un ànim una mica més positiu. També hi va fer la situació de club. Que s'enroquessin les coses amb l'Ajuntament fins al punt que semblava que hi podia haver problemes també em va fer decantar, per tornar-li al club tot el que ha fet per mi aquests anys.

Això també! [riu] És que sempre faig el contrari. Ja sé que aquest any s'han fet conyes sobre si m'ho tornaria a repensar però ja vaig avisar en Pere [Puig] que era, segur, l'últim.

No. Em retiro perquè vull fer altres coses a la vida.

Sí, és clar. Jo hauré de treballar.

He parlat amb el club per continuar-hi vinculada, però la meva prioritat és trobar feina. I si en trobo a Ripoll em costarà més mantenir aquesta vinculació que si soc a Girona. Si el club vol que hi sigui, encara que sigui per posar cadires, no tinc cap problema, perquè m'ho passo bé i és un club ple de bona gent, però el primer és el primer.

Sí. No tinc ni títol, cap títol. Així evito la pregunta!

És que, per començar, el bàsquet el sé entendre però no sempre el sé explicar. No és el mateix llenguatge, el dels entrenadors i els jugadors. Es nota molt en els entrenadors que han estat jugadors, que t'expliquen les coses fent-les. Ser entrenador implica moltes coses i no sé si les sabria fer.

Això últim podria ser. Sé tots els trucs de jugadora i crec que com a entrenadora seria massa intolerant. I no em crida prou l'atenció. Ara mateix estic fent pràctiques d'un màster de dificultats d'aprenentatge i trastorns del llenguatge a la Font de l'Abella i quan surto d'allà soc superfeliç. Estic encantada de la vida. Quan em pregunten si m'agradaria treballar allà se'm posa un somriure a la cara. I si em diuen si m'agradaria entrenar, doncs... pfff. Que potser un dia en faig i descobreixo alguna cosa diferent? D'acord, però ara no. A vegades, parlant-ne amb el meu pare, em diu “Doncs gràcies!”, i li responc que no és cap menyspreu, al revés. Que ho veig com una cosa complicada per a la qual t'has de preparar.

És que no hem estat tan lluny de l'Avenida. Als finals de partit les sensacions han estat de: “Si en som, d'idiotes!”

He pogut marxar; després de guanyar la lliga amb l'Uni i també abans. Jo no tinc agent però avui dia és tan fàcil com tenir-ne, aixecar el dit i dir que vols anar a jugar pel món. El que no pots fer és dir que vols anar al Iekaterinburg i esperar que et respondran: “Sí, nena, vine cap aquí”, però marxar és molt fàcil. No em fa cap recança perquè aquí he estat feliç. Tampoc no he jugat mai a bàsquet pensant on guanyaria més diners, sinó on seria més feliç.

A València hi vaig anar perquè la meva parella era allà. La primera vegada hi vaig anar perquè em van fer un contracte semiprofessional, amb els matins per estudiar i les tardes per al bàsquet. Però, vist que allà no acabava de centrar-me, me'n vaig anar a Vigo, on, per desgràcia seva i sort per mi, la base titular del Celta i de la selecció espanyola, Laura Grande, es va trencar el genoll. Vaig passar a jugar 40 minuts amb unes jugadores que donava gust tenir-les al costat. Era aprendre cada dia. A Vigo hi vaig ser molt feliç, hi vaig fer amics, i per això hi vaig continuar. Hi va ajudar que vam guanyar una copa i que ens barallàvem a dalt, competint bé. Però mantenir una relació a distància era una mica insostenible i vaig oferir-me a València. Vaig ser jo, ells no em van trucar. Vaig passar-hi quatre anys més, alguns jugant més, d'altres menys, en l'Eurolliga, amb una final a quatre i companyes al·lucinants com Erika de Souza i Margot Dydek. Un nivell molt alt. Però va arribar un altre moment de la vida, el de plantejar-me que aprendre entrenant està molt bé però potser toca jugar més, i després d'un any a Olesa amb problemes econòmics però amb molt bona relació amb el poble, me'n torno a Vigo. I de Vigo a Girona, perquè el Celta es plantejava si valia la pena acumular deutes o era més intel·ligent baixar i sanejar el club. M'oferien quedar-me a LLF2 però jo encara podia jugar a LLF. I aquí m'he quedat.

La ciutat és encantadora i he fet amics. A Vigo també, però eren més de l'entorn del bàsquet. Aquí també acabem tocant el bàsquet, però és diferent. He pogut continuar estudiant i el club ha tingut un tracte fantàstic amb mi.

Els títols, no. És clar que te n'alegres molt, però hi ha molts moments de feina, d'aprendre, de poder ensenyar tu. El fet d'haver trobat jugadores com Allison Feaster amb les quals, només amb una mirada, ja connectàvem. Quan trobo un equip en què tothom es mira i no cal dir res perquè tothom sap què s'ha de fer, tinc aquella sensació de: “Que bé que m'ho estic passant i que punyetera que soc.”

Fa molt temps. El nom, suposo. És que tenia 17 anys. No és només el bàsquet, és que la vida t'ensenya.

No tinc consciència de grans injustícies. Tots tenim alts i baixos. Sí que m'han fet alguna mala jugada, però aquest no és el lloc d'explicar-la.

A Girona m'he sentit molt ben valorada. Però és que això va una mica amb les decisions que he pres jo. També hauria pogut anar a fer de mercenària, no implicar-me en cap equip, un any a cada lloc, vaig a fer els meus números i que em paguin. Però això no va amb mi. He estat babaua? No ho sé. Però a Girona, les nenes, els pares, em fan sentir coses que m'omplen molt. A vegades al·lucino de la gent que em coneix. Si jo no soc ningú. Aquest famoseo em sorprèn.

Jo de cada entrenador he après coses. En una filosofia general no m'han canviat el meu criteri, però en petits detalls, sí. Jo m'he barallat molt amb Xavi Fernández, que sí, que no, que sí, que no... [riu] i al final dius: “Va, d'acord.” Perquè, si no fos així, seria que jo tindria la raó absoluta sobre tot, i no és així.

És que venia a entrenar-se amb nosaltres al matí. Ens hem barallat molt i encara tenim picabaralles. Més que amb ningú, perquè tots dos som molt tossuts. Sempre comencem amb un no, i se'ns ha de deixar una estona per fer aquest procés, aquest ball, perquè ens acabem posant d'acord.

Si la pregunta vol ser si tinc pensat tenir un fill, la resposta és no [més rialles]. Si em deixes triar, m'agradaria quedar-me a viure a Girona i treballar de mestra d'educació especial. Però depèn d'on trobi feina.